CréixerMent

En el vídeo que trobareu més a sota, del programa Singulars,  amb en Mario Alonso Pui g i Francesc Granja , diu en M. Alonso Puig que hem de fer cas del nostre inconscient, que ens de deixar guiar perquè la força de la nostra inspiració, de les virtuts que impulsen la nostra intució (la passió, el coratge -recordeu?- el compromís, la determinació, la persistencia i la paciència) quan brollen dins nostre, quan surten del cor,  encenen la capacitat d'associació de la màquina més potent que tenim al nostre  servei; el cervell. I he de dir, que sembla que no sols funciona en l'interior, perquè sovint, quan realment alguna cosa ens apassiona arriben coincidències i senyals que empenyen en la mateixa direcció;el cor té molta força. A petita escala, això m'ha passat amb l'entrada d'avui. Una bona amiga (gràcies Josepa!) em va recomanar molt aquest vídeo, però és que aquest matí, una altra (sí, Maria!) me'n ha parlat  amb l'entusiasme que sento jo, després de veur...

Dins nostre hi ha una força oculta, una força potent, aclaparadora, que sabria on portar-nos si la deixessim conduir. És una força antiga, que va nèixer amb nosaltres, que va inventar maneres  per viure, per sentir-se, per ser algú. I que ho va fer,  segurament, de la millor manera que llavors era possible. Diuen els autors il·lustrats que  dels 0 als 6 anys ens inventem. Que d'allò on no n'hi havia consciència de ser, persona, jo, algú, se'n crea el que serà el nostre passaport per a tota la vida; la personalitat, la màscara, els trets, el com seré.I que fem aquesta màscara -la nostra personalitat- amb els materials que hi trobem i amb els que hi portàvem. Que en famílies on una mare cansada, enfadada amb el món, trista i solitària, no ha pogut transmetre l'alegria del reconeixement, agafem els "totxos" que trobem escampats i construim com podem una resposta; per ser algú, per sobreviure, per entendre aquest món. Algú recorda una família on no se'ns hagi...

Aquest matí de dissabte l'he invertit fent un Taller amb la Rosa Farré sobre com aconseguir els  objectius de creixement que et proposes amb EFT. M'he emportat pautes de treball molt ben pensades per ajudar-te a definir què vols canviar - com diu la Rosa- "que tengo y no quiero"  i  per identificar els desitjos sobre el teu propi ser; "que quiero y no tengo". Però el que realment m'ha impresionat ha estat la reflexió sobre el poder de les creences. La nostra vida discorre encotillada per un canals determinats. En els murs de la nostra ment -com s'acostuma a dir en EFT- està escrit  en lletres indelebles com és el  món   i com nosaltres som.  En les nostres parets particulars  diu tot el que  és possible i impossible, no en va s'han generat a força de cultura i de temps, d'educació familiar i de por. La pròpia imatge acostuma a ser una imatge limitant. Tinc més certesa en saber allò de que  no sóc capaç que allò que sí sé. Jo sóc tot ...

L'única diferència que existeix entre les persones que senten que estan connectades amb les altres, que senten l'amor i el reconeixement de les altres, i aquelles que no el senten, que se senten separades, soles i vulnerables; l'única diferència, com diu Brené Brown ., investigadora de la Universitat de Houston en el vídeo que veureu més a sota, és que aquelles que se senten connectades, CREUEN que tenen dret a ser estimades. Les persones que se senten estimades, van tenir el coratge d'acceptar-se sabent-se imperfectes. Les persones que se senten estimades, connectades amb els altres, han tingut el coratge (paraula que prové de cor: coratge) de mostrar-se sense parapets, sense defenses, d'acceptar la seva vulnerabilitat. Han explicat la història de qui són amb tot el cor. Però això, ens fa ser vulnerables....I llavors,  lluitem contra la vulnerabilitat, i en aquesta lluita, que sempre perdem, perdem també tota la resta d'emocions, i deixem de sentir por i in...

"Mira, si siempre estás haciendo lo mismo, y en el mismo sitio, pués difícilmente vas a crecer". Aquesta frase que diu la Verònica de Andrés en el vídeo que us he portat aquesta setmana, m'ha acabat de convèncer de  que  era  el tema a tocar.  Us confeso que fins dissabte no  començo a pensar en què escriure en el Bloc, no abans de dissabte, cosa que em satisfà  perquè significa que ho faig amb comoditat i alegria. Com dèia,  començo  a pensar en el tema i em deixo inspirar; deixo que les idees i els sentiments m'arribin; generalment escric coses que connecten d'alguna manera amb la meva experiència i confio (confianza total?) en que qui  ho llegeixi també s'inspirarà. De fet, us agraeixo molt els missatges en què així m'ho dieu i us animo a vèncer pors i escriure comentaris en el mateix bloc. Vèncer la por és la manera de crèixer; també ho diu la Verònica de Andrés en l'entrevista que veureu i per a mi  s'ha convertit en un exercici ...

Diu Claudio Naranjo ,  psiquiatra i pedagòg xilè, que les persones que sanen són les que aprenen a conèixer els seus desitjos i a respectar-los; les que se'n adonen que no necessiten viure amb un "policia interior" tan sever com la vida col·lectiva ens ha inculcat a travès de generacions. La crítica interna, el policia interior, és una de les fonts de disconfort més important de la notra vida; funciona com una rutina de pensaments automàtics, que ens autodesqualifiquen i s'entesta en comparar contínuament el  "com deurien ser" amb el "com som". El més sorprenent és descobrir la funció inconscient de la crítica interna: evitar els canvis i protegir  -teòricament-  del rebuig extern. És, doncs, una fantàstica aliada de la por. Per aprofundir-hi us deixo aquests extractes del llibre de Bruno Moiol i   Emociónate ,  pàgines 137 a 142. La crítica interna ¿En qué consiste esta autocensura o crítica patológica? Todas las personas tenemos una voz ...

Com diu Antonio Galindo, piscòleg i director d' Asesores emocionales  parlar de por -i reconèixer-la, "no queda bé" en les persones adultes.Sembla que la por hauria d'estar reservada a la infància i que la maduresa  es faci evident, justament, en la capacitat de saber-se "a salvo" de la por. Tret que estiguem parlant de situacionscomplexes i  externes a nosaltres, on la por, torna a estar justificada. Però la por, que es pot escriure en majúscula o en petites lletres, que pot ser petita o gran,  nèixer i quedar-se en nosaltres o provenir de l'exterior;  la por aconsegueix sempre els mateixos resultats,  mantenir-nos el més lluny possible d'algunes experiències. El problema està en que rendir-nos a la por genera un estat interior de derrota que contamina la nostra consciència, la nostra auto-imatge, i ens porta, en conseqüència, a recòrrer tristement els mateixos camins interiors ja molt transitats. Rendir-se a la por és una rutina de les més poten...