CréixerMent

Aquesta tarda he conversat amb un amic sobre un accident de trànsit que va tenir fa uns anys. Hem llegit junts les pàgines sobre els accidents de trànsit del llibre La enfermedad como camino , que us comentava dies enrera, i, literalment, aplicant la lògica analògica que el llibre recomana, i escoltant les mateixes paraules amb que l'accidentat describia la seva història i les seves repercusions, ens hem quedat perplexos. Com és possible veure de forma tant clara el significat de coses tant complexes? Com és possible llegir els esdeveniments de la pròpia vida sota un paradigma tant diferent? Les pàgines són aquestes . I per a qui no li trobi gaire sentit... que s'atreveixi amb el  llibre sencer . :-)

Tenir valor D'alçar la veu De dir el que penses De dir que no De fer el crit que cal De no preguntar-te què pensaran De nomenar les coses pel seu nom De no esperar se sempre ben rebuda  D'aceptar que algunes persones mai et miraran als ulls  D'olorar la teva por i continuar viva    

El problema no és que hi hagi problemes. El problema és esperar una altra cosa i pensar que tenir problemes és un problema. Theodore I. Rubin. Un dels últims posts de Tinny Buddha m'ha agradat moltíssim. Diu això, que el problema no és que tinguem problemes, que el problema estar en renegar i en no voler tenir-ne. Ella parla de totes les situacions, des del problemes econòmics als de salut. Jo voldria centrar-me en els problemes menuts; en aquells que només són problemes emocionals, problemes de relació amb tu mateixa i amb els altres. Petits problemes a casa o a la feina...I vull centrar-me en aquests perquè potser semblen menys dolorosos, menys difícils, menys limitadors. Com entomar adequadament els "problemes reals ", la malaltia, la pobresa, la pèrdua i la mort si no sabem gestionar-nos amb els petits problemes del dia a dia? I el vertader problema està en no voler tenir-ne. Perquè què ens hauria d'importar equivocar-nos, aixecar-nos un dia amb el peu del

M'ha entendrid en Ken Robinson en un nou vídeo de TED que és probable que es faci legendari com el primer que va gravar al 2006. Trepitja suau sobre els somnis dels teus fills, diu, trepitja suau sobre les seves il·lusions, no deixis que les teves creences -limitants- sobre el que sí és possible i el que no, s'oblidin de que cada persona ha vingut al món amb el seu propi potencial. Diu Ken Robinson en el vídeo que n'hi ha dos tipus de persones, aquelles que s'estimen el que fan i aquelles que no, i diu també que no és fàcil descobrir  en l'interior de cadascú on rau la  passió necessària per a que les hores semblin minuts, quan allò s'està fent. Sembla que és més senzill encarrilar -se en el que un sistema educatiu productivista i caduc ofereix i dir que sí a les expectatives de la família o a la definició de l'entorn sobre què ho és i què no és possible. Trobar-hi a dins allò què ens apassiona, trobar valor per fer-ho o valor per dubtar. Si només vivim