No deixem que ningú ens escrigui el guió

En el vídeo que trobareu més a sota, del programa Singulars,  amb en Mario Alonso Puig i Francesc Granja, diu en M. Alonso Puig que hem de fer cas del nostre inconscient, que ens de deixar guiar perquè la força de la nostra inspiració, de les virtuts que impulsen la nostra intució (la passió, el coratge -recordeu?- el compromís, la determinació, la persistencia i la paciència) quan brollen dins nostre, quan surten del cor,  encenen la capacitat d'associació de la màquina més potent que tenim al nostre  servei; el cervell.

I he de dir, que sembla que no sols funciona en l'interior, perquè sovint, quan realment alguna cosa ens apassiona arriben coincidències i senyals que empenyen en la mateixa direcció;el cor té molta força. A petita escala, això m'ha passat amb l'entrada d'avui. Una bona amiga (gràcies Josepa!) em va recomanar molt aquest vídeo, però és que aquest matí, una altra (sí, Maria!) me'n ha parlat  amb l'entusiasme que sento jo, després de veure'l. I, malgrat que al principi n'era una mica reticent, per no repetir-me, he entès el missatge. De l'inconscient? :-)

En Mario Alonso segueix parlant de fe i de creences. De la poca fe que tenim en nosaltres i de les creences irreductibles, sostres poderosos que ens limiten, però que ben bé podrien ser de vidre. Som el que pensem. Som tot allò que de pur evident no és ni qüestionable. Generar l'observador@ diferent, atrevir-se a des-creure, descobrir el nostre ser real, que és molt més que tot allò que ens permetem.

Comentaris

  1. Anònim13 d’abril del 2011, a les 8:51

    HOla sóc l'Ingrid.
    Molt interessant. Sóm el que pensem. Dóna molt en que reflexionar. Els límits ens els posem nosaltres mateixos, trenquem-los, el pensament és poderós.
    Val la pena veure el vídeo.

    ResponElimina
  2. Joana Martínez Montabes14 d’abril del 2011, a les 1:14

    Gràcies, Ingrid, a mi també em va resultar molt inspirador!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »