CréixerMent

El passat viu a la teva vida sense fer soroll, tret que així anomenis, soroll, al dolor que pot impregnar cada gest o cada pensament. El passat és certament aixo, pasat, pero està inscrutat en la reacció que s'espera de cadascuna de les teves cèl.lules. I no deixa, per això, de ser passat, malgrat impliqui els teus sentiments amb una rabia miraculosament present. És passat! La rabia és passat, la desgracia és passat, l'angoixa és el passat. Una mena de xarxa de memòries oblidades teixides en el més profund del teu inconscient. Pero, si treballes bé, amb les eines que toca, el passat es dilueix, es mor, s'acaba  i, a dins i fora teu, quan tu ja saps que tot és el mateix, només queda el present.

Que cada dia porta la seva magnífica experiència, I que cada repte era allò que abans podies anomenar "dificultat". I que res, absolutament res et deixares sense viure. Que totes les fruites poden ser dolces...

Imagina que, sense adonar-te formes part d'un arbre. Que les arrels s’endinsen a la terra i les branques ocupen un grandiós espai. Que cada fruit amaga la seva essència i la dels seus antecessors i es prepara per alimentar els seus fills... La vida, malgrat que ens sembla independent i separada, es viscuda nomes com a fruit de l'arbre. Naixem en una branca determinada, en un temps concret i es movem allò just que permet la tija que ens uneix al tronc.   Bebem la sàvia que ha circulat centenes de generacions. Això som, un fruit de l'arbre!

Socialment només és possible la reforma, interiorment només la revolució. Socialment, demanar el canvi radical és assumir una posició de víctima, de dependent d'uns poders aliens a tu. L'únic canvi radical, revolucionari, que pots fer és assumir fins el final que la dualitat no existeix i un Tu superlatiu integra l'Univers. Aquesta reflexió ve "a cuento' d' un debat sobre el sistema educatiu, a tot arreu trobes la mateixa lliçó

Aquesta escalfor, aquest ressonar amb la cançó "People Help the people". Aquesta incertesa entranyable, Aquesta estranya creença en que tot és possible, Aquesta suau sensació corporal, Aquesta fé... L'alegria de viure! Només vull deixar-ho dit: Sé que existeix!

Aquests dies d'estiu, passejant pels camins de ronda, al Baix Empordà, a molta gent li he envejat la casa davant del mar, però, més a l'interior, a tocar de les vinyes, a les persones que vivien de treballar amb les seves mans, els he envejat quelcom més gran, la vida...

Viure la vida ve a ser una mena de pintura... la paleta està plena de paraules que a vegades toquen i altres no, de compromisos -pels quals has triat els colors foscos- i de dies radiants d'estiu, on el pincell gairebé ni s'atura. La joia de viure, a estones,  es veu entre les línies i els colors, i sembla que s'ensuma entre les fulles verdes, com el dia en què la Nery Martínez porta els seus quadres i els penja a l'hort. Viure la vida és una mena de pintura que a vegades mires i somrius, i d'altres, voldries esborrar. És temps d'estiu! Temps de dibuixar sirenes a la platja i de perdre la vista imaginant-les esborrar-se al cel. Aprofiteu per pintar de colors brillants! Bon estiu!  Ens retrobem al setembre! Quadres de Nery Martínez.  "Un dia a l'hort". Amer. Foto by @mireiaplana

Ho serà? Serà possible que una onada de dolor s'hagués incrustat al meus ronyons i hagués envaït el meu estomac? Serà possible que aquest dolor sigui tan vell que hagi viatjat en el temps, de cos en cos, a la meva família? Serà possible que una cosa que no es meva, sino heretada,  m'hagi cobert de dolor , com un abric negre, tota la  vida? És difícil de creure, que un dolor d’abandó, silenciosament, com  una capa d'òxid, hagi tenyit més d'una vida. Serà difícil de creure, però més difícil és de viure.

Mario Alonso Puig ens demana que tinguem ganes de fer alguna cosa nova i que deixem de preparar el futur en base a preguntar-li al passat sobre les nostres capacitats. Humilitat, una mica d'humilitat... sabem qui som realment...?

Jo fujo de tot allò que s'assembla al dolor. Tu fuges de tot indici de responsabilitat en les condicions de la teva vida. Ell o ella fugen de tot moment de contenció, d'autosinceritat, de veritat interior, Nosaltres fugim plegats d'una visió de la Vida viva i creadora, perquè Vosaltres (que sempre sou els culpables!) així ens ho heu ensenyat, I ells o elles només són espectadors impotents (com no!) de tanta ignorancia! Conjugar el verb fugir, en singular o en plural, de les coses externes o de les propies, només serveix per assegurar-se, per sempre, un bon motiu de penediment.

Sense cap esmena, sense cap esforç de fer el més mínim canvi, sense esperar per poder fer res, absolutament res, millor. Que aportes al món? Perque aixo que ja aportes és el que completa la sinfonia, és la nota imprescindible, el matís necessari, la petita flor d'estiu que segueix la verdor de la primavera. Sense cap més canvi, que aportes al món...?

La vida la mirem amb uns ulls especials. No són els que tothom veu quan ens mira la cara, són uns altres, són diferents.  La gent ens mira i ens veu l'edat que tenim per fora, pero difícilment coincideix amb la nostra interior. Nosaltres mirem des del nen, o la nena interior, i així és com llegim tot el que ens envolta.  Us heu adonat de la lleugera -i desagradable- sorpresa que us provoca un mirall? L'edat externa no sol reflexar la imatge de la cara que tenim a l'interior. I en quina edat s'ha parat el nostre rellotge? La nena o el nen patidor que portem dintre, mira el món i plora. Plora per les ferides de quan, justament, començava a mirar el món. Les persones que ens envolten acostumen a ser com penjadors, com els que sostenen els tiestos o, millor, com aquells de sostenir la roba. Les mirem desde els ulls infantils que un dia van començar a construir el que seria la nostra visió del món. Com diuen els psicoanalistes,  són penjadors que sostenen el pare absent,

Avui una reflexió breu. Moltes vegades el fet que hagi de venir algú a casa teva el vius amb angoixa i estrès. Una mena d'inquietud per a que tot estigui impecable. Avui, que han passat les visites i altres compromisos per estar en públic, em pregunto, i... quedar bé davant teu, cada dia, no és igual d'important? Una mica de coherencia ens aniria bé!  Tot és igual de Sant.

N'hi ha coses que penses una i altra vegada, pero tal com les penses, et vas posant tu mateixa les trabes. No és possible per aixo, ell no voldra per allo, seria massa complicat per allo altre... I ho deixes estar. Poden ser idees senzilles o complexes, facils o dificils. De fet com diu Un Curso de Milagros, no existeix cap diferencia de grau, quan penses que una cosa és.impossible, ho és. I aquests dies, m'ha passat aixo amb una cosa que ara trobo senzilla pero abans no.  Porto 15 anys despertant-me mirant cap una paret, quan podia veure el que es veu a la foto de sota. Com diuen els anglesos, "think out of the box". Pensar fora de la teva caixa. La caixa dels habits, les rutines, les petites  o grans creences limitants.

Moltes vegades convé no mirar la tele, deixar de llegir el diari, canviar la conversa quan la gent s'entesta a parlar del tòpic actual. Per què? Per què sotmetre's a la pressió dominat només genera incapacitat de crear el propi futur. Un còmic con Mago More ho explica perfectament i, a més, ho fa de forma molt divertida explicat acudit darrera  d'acudit (és un còmic...)  Us el recomano per a una vetllada familiar, que als nostres adolescents  els queda més futur per construir que a nosaltres...                                                                          Veure el vídeo

Donar gracies quant et despertes a mitja nit?  Donar  gracies quan les espatlles i els braços sencers pesen i cremen despres d'hores de treball d'ordinador? Donar  gracies quant malgrat els teus esforços per evitar-ho la teva filla insisteix a sortir amb l'amiga amb qui no para de tenir idees perilloses? Donar gracies quan al teu entorn només escoltes queixes i lamentacions? I si no dones gracies...que fas?

Tinc a sobra de la tauleta de nit un llibre que vaig agafar en un ràpid rampell però que encara no he tingut temps de començar a llegir, El descubrimiento de la lentitud , de Sten Nadolny. No és un llibre filosòfic, com el de Carl Honoré, sinó una simple novel.la que vaig agafar amb pressa... Com d'impacient deu ser la meva necessitat!!! Aquí us deixo, i em guardo, dos bons recursos per pensar-hi, un article de la Contra de la Vanguardia , i el propi Honoré en vídeo.  Teniu aquests minuts?  :-)

La majoria de les persones ens veiem com  algú; un cos, que viu en un entorn i un temps determinat, però, realment, som una consciència connectada a un camp d.intel.ligencia quàntica. Es dificil de creure, sí. Per aixo seguim enganxats al costum de patir, a l'hàbit de ser nosaltres amb totes les seves consequències. Si creguéssim que som consciència, enlloc de cos, ens resultaria més fàcil entendre que la vida és una experiència formativa per la qual anem passant i que tot allò que vivim, el que diem que és bo i el que diem que és dolent, forma, senzillament, part de l'experiencia quàntica, forma part del Tot, per tant, Tot esta bé. Ens resultaria una vida molt més facil. Llàstima que sigui tant dificil de creure! Mireu com ho explica Joe Dispenza.

Jo vull obrir les cortines de l'autobús per adonar-me que, des de qualsevol seient es pot veure un bon tros de cel.  I penso que, sovint, encara que les cortines estiguin aixecades, és facil mirar i no veure i obsesionar-se com explica Anthony de Mello en la seva. Parabola de la vida.

Estimar més! Estimar molt! Quan et canses només aixo torna a donar sentit, torna a donar resultat; estimar més! Estimar les condicions de la teva vida. Estimar les raons que et fan preocupar-te. Estimar els petits o gran dolors quotidians. Estimar les coses que més avorreixes. Estimar la teva desesperació! Que no és possible? Doncs estima la teva sensació d'impotencia. Només estimar, encara més, allo que sembla insuportable, et pot portar de nou a la beatífica tranquil.litat de ser qui Ets.

Un video per començar a pensar en la vida com un continu, com una totalitat, con un proces. Ver "Enric Corbera - La influencia de los antepasados en nuestras vidas - 1º parte" en YouTube

Encara que sembli mentida, n'hi ha una corrent de pensament, una proposta de creixement espiritual que es diu així; acceptologia . I no és estrany perquè és la disciplina més difícil de totes. Pero també l'única que serveix. Foto by O.Arenas

N'hi ha parts de nosaltres que viuen del combustible del rebuig i com més les rebutgem més creixen. Poden ser parts internes, com la nostra por, la nostra indecisió, la nostra tensió, la nostra obesitat, o parts externes, aspectes de la vida fora de nosaltres, la grolleria d'altres, la seva falta de precisió, de col.laboració o la seva ineptitud en fer les coses. Tant se val que allo que ens desespera estigui a dins o a fora; com més el rebutgem més gran es fara. Sembla que aquesta "magia" es basa en un fenomen d'atenció que produeix exactament els efectes contraris als que, conscientment, volem. Pero no podem oblidar que el nostre conscient representa només el 5% de la nostra força psíquica, la resta és no conscient. Imagineu la força necessaria per fer rutllar tots els mecanismes biologics, de supervivencia, tots els organs del nostre organisme. La nostra vida, psiquica i organica és fonamentalment automatica i inconscient. Tornant a l'inici, el nostre re

Generalment escric sobre maneres per "netejar-nos" l 'anima. Maneres d'entendre l'anima que jo he entes o que vull acabar d'entendre. Com ja sabeu la millor manera d'aprendre res, és ensenyar-ho i per aixo m'hi poso!. Pero avui vull acabar d'entendre maneres de netejar-nos el cos, per mantenir els nostres teixits i organs saludables, que és a l'hora una fantastica manera d'ajudar a la nostra anima. Segons el Dr. Albert Martí Bosch, oncoleg infantil que va buscar formes alternatives, holistiques, de tractar el cancer, la principal manera de prevenir totes les malalties és mantenir les nostres cel.lules en un mitja net, alcalí i amb prou oxigen. En el video que us poso explica de forma senzilla i entretinguda les bases de la salut i la malaltia de les nostres cel.lules i dóna consells molt facils per conservar la nostra salut. Nosaltres, als banys d'aigua salada, el dia de dejuni de carns i les infusions de farigola, carxofa i te verd,

Diuen que el món és una pura construcció nostra. Sense arribar a l'extrem nihilista de que tot és absoluta interpretació, fins i tot es pot dubtar si els objectes són  el que són o són la percepció que de la seva estructura i energia som capaços de veure nosaltres (és evident que si una mosca pogués parlar, el món que descriuria no seria el nostre) .Sense arribar a extrems idealistes, com abans dèia, a vegades vivim més encarats a l'exterior i altres a l' interior. O també es podria dir que algunes persones estan més atentes al món de dins o al de fora. El món de fora, les relacions amb les persones, la necessitat i la por de no ser estimat, la força i la constancia necessària per fer la tasca, pot haver generat un món intern, psíquic, mal organitzat,  estructurat en la  por i el dolor. I com som animals de costums, recordem que els nostres habits, els comportaments que repetim,  es basen en estructures neuronals que estan acostumades a reaccionar juntes, el nostre costum

Estima el teu propi projecte, que ets tu. Tant se val si es tracta d'una historia interminable de pors i dubtes com si és un continu pou de rabia. Estima el teu propi projecte. Importa poc si el dolor físic guanya al dolor emocional, estima'l! És absolutament indiferent fins i tot com acaba; el teu projecte és el teu projecte. No tens res millor que fer en aquest món. Si la rabia et pot el teu exercici sera l'amor i la paciencia. Si la covardia et fa callar i dir que si, la teva feina és practicar la discordia. Si la impaciencia és part del teu ADN, la medecina sera calmar-te en el silenci. El teu projecte ets tu, invertir el teu esforç en llaurar-te una mica. Cada dia, una oportunitat de provar de nou, amb il.lusió, com un infant que s'estrena. I així, la por de ser inadequat, de no fer-ho bé per sempre, s'ajusta més a la realitat i es converteix en l'alegria de, caa nou dia, comprar un bitllet per tornar a intentar-ho. Tens alguna cosa millor que fer?

Algunes de les formes de pensar, de les creences, que més incomodes resulten en la vida quotidiana provenen del pensament infantil. Quan una experiencia desespera, sigui un refredat, una discussió amb algú, la por davant d'alguna cosa nova o la por pel desig de quedar bé; qualsevol situació, pensament o emoció que desespera, té darrera el conveciment de que allo sera etern. I aquesta creença en l'eternitat del mal, del dolor, es fruït d' una herencia infantil. És el nostre pensament infantil, esclerotitzat en forma d'habit inconscient, el que creu que tot és irreversible, i que res pot tornar a la situació anterior. També els adults, sempre que des-esperem estem posesos, arrelats; vivim en la convicció de que res pot canviar. A banda de que tot allo que ens desespera té una dimensió grandíssima, tal com si nosaltres fossim petits i les coses grans. Desesperar és un habit inconscient que va construir el nen o nena que varem ser. La bona notícia és que aquesta consc

By R.Martínez Us deixo una lectura per continuar explorant la sensació de ser inadequat (o inadequada!). Els pensaments que sent una persona que pateix de vergonya. Una lectura per trobar una mica de llum...  Llegir més

Podria semblar una cosa trivial, pero "criticar" es una de les acccions més comuns de la nostra vida quotidiana. Criticar és deixar clara la nostra opinió de com "hauria de ser" qualsevol cosa o qualsevol persona. I tenim un arsenal de idees, de judicis, interminables sobre aixo! Tambe estem les persones afortunades que no ens acabem d'atrevir a criticar obertament a l'altre i ens dediquem a autocriticar-nos per no haver evitat sentir-nos ofeses pel que un altre ha dit, fet o no fet. Aquesta és una manera d'exercir l'esport nacional de la crítica, desde d'una vessant menys sorollosa... Tots els comentaris es donen en el nostre cap i totes les emocions que generen van contra el nostre cos!  Cosa que funciona de forma diferent en aquells afortunats que, el que no saben, és callar-se! En qualsevol cas, a tots i a totes ens va bé aquesta lectura de Ricardo Ros per diferenciar la crítica del feedback.

Si creus que mai fas les coses suficientment bé, l'emoció que t'embarga és la vergonya. Encara que sovint pensis que tot el que passa és culpa teva Si te'n penedeixes d e les teves accions, l'emoció que pateixes és la culpa. La culpa és la por a "rebre el castig" per haver fet, la vergonya és més profunda; és la creença de que com a ésser és inadequat Segueix llegint aquesta historia Inteligencia emocional

Ni ens ho preguntem aixo!. Es més aviat com un desig no conscient, que va per sota, un soroll intermitent, a vegades inaudible i altres  ensordidor. Què passaria si la meva vida fos perfecta? Si no hi hagués res per canviar? Aquest article de Ricardo Ros , psicòleg, apunta una resposta poc habitual.

Poques coses em venen al cap per comentar l'oració de la Serenitat de Reinhold Niebuhr . Probablement, recordar que es pot substituir la paraula "Dios" per qualsevol altra que faci referencia a la desconeguda immensitat del Ser, a l'Energia que es l'esencia de tot el que existeix, i que es pot creure que la Vida Eterna o be no existeix o be es una cosa més complexa. Peró en qualsevol cas, l'oració,per a mi, té una potencia infinita. "Dios, concédeme la sere nidad para aceptar las cosas que no puedo cambiar, el valor para cambiar las cosas que puedo cambiar y la sabiduría para conocer la diferencia; viviendo un día a la vez, disfrutando un momento a la vez; aceptando las adversidades como un camino hacia la paz; viviendo, como lo hizo Dios, en este mundo pecador tal y como es, y no como me gustaría que fuera; creyendo que Tú harás que todas las cosas estén bien si yo me entrego a Tu voluntad; de modo que pueda ser razonablemente feliz en esta vida e in

Aquells moments en que pots sentir que tot en el teu món és perfecte són els que et reconcilien amb la Vida. Et sents fent el que has de fer, sentint el que has de sentir, pensant el que has de pensar. No hi ha res en la teva vida que valgués la pena que fos diferent; tot és con ha de ser. El teu pensament es buida, per uns instants, el teu cor s' omple i tot el teu cos s'acopla al teu ser. Moments de pau. "Este es el único momento que existe". El passat ja no hi és i el futur està per inventar.

Sembla que afrontar la teva tasca de cada dia és la millor -la única- manera de viure el teu  compromís amb el món... Us deixo amb el vídeo de'n Joan Melé que m'ha passat la Josepa. Per reflexionar !