CréixerMent

By P. Francisco 2012 Quantes vegades es trenquen els nostres somnis de perfecció? Quantes vegades el nostre jo ideal (allò que creiem que hauríem de ser) s'estavella contra el nostre jo idea (allò que estem convençuts que som). En tots els casos estem errats. Ni som l'ideal (impossible) ni la idea (parcial) de nosaltres que varem construir a contra corrent. Diuen que només representem un paper,  que és la tensió entre l'un i altre (l'ideal i la idea).

Quan una idea se't fa pesada dins, quan la sensació de desgast, de cansament, d'avorriment o d'impotència t'envaeix...Quan la tensió a la boca de l'estòmac és pesada, quan les espatlles i la nuca fan mal fins no saber on...és en allò on estàs posant la teva atenció ! Què és l'atenció ? És la capacitat d'orientar la ment cap un objecte (intern o extern) concret. L'atenció és com un objectiu, com un  focus, com una lot, i està molt relacionada amb la vista (en què focalitzem la vista) però també hi  intervenen tots els altres sentits. Quina importància té això? Doncs que no acostumem a ser conscients de que la nostra atenció és aquest focus regulable. No acostumem a adonar-nos que quan estem agobiats o deprimits estem "focalitzant" en una sensació física,  en un pensament o en una emoció. El focus està posat en allò que ens pertorba! La gràcia està en adonar-se de que es pot educar l'atenció i, per tant, moure-le, conduir-la de fo

Si ho penso bé, no n'hi ha cap motiu  a la meva vida per ser infeliç. Probablement només és un costum. Ens acostumem a esperar el que no és, a tenir por quan no toca, a considerar que no fem el què és adequat... Però no n'hi ha res, absolutament cap motiu per ser infeliç.

Avui us deixo una entradeta breu amb un vídeo que és molt bonic. Que el disfruteu!!

Estic a Alcalà d'Henares en un Encuentro de Técnicos de formación de l'Estat, disfrutant de la calidesa de les persones quan parlem d'allò que les apassiona i, a sobre, és la seva feina.  Com aconseguir renovar l'Administració pública per a que realment resulti útil a la vida de les persones?  Per  a les que estem aquests dies a la Universidad de Alcalá és una pregunta apassionant. L'article que us deixo avui també fa unes quantes preguntes, no sobre com millorar la societat, si no sobre una cosa que hauria de ser més fàcil, com millorar-nos a nosaltres mateix@s .  Cómo vemos las cosas, per Velma Lambert.

By O. Arenas En aquests temps és difícil nedar contra corrent o, potser, seria millor dir que nedar contra corrent ha estat i serà sempre difícil. El pes de les idees compartides és poderòs, no en va són les idees compartides les que creen la mateixa societat. I avui la idea més compartida és la de que aquesta societat, basada en el consum poc raonable i en el benefici sense sentit d'uns quants,  té poca viabilitat. Aquesta falta de viabilitat no sembla que generi esperança per obrir noves formes d'organitzar-se. Sembla que després del capitalisme fantasma, aquest en que vivim, que ni tan sols es basa en la producció,  sinó en l'especulació més fictícia, sembla, deia, que no n'hi ha res per descobrir. Tot plegat, una mena de maledicció eterna, perquè la recuperació -que sembla impossible- només seria recuperar llocs de treball per produir coses innecessàries,  al preu d'embrotir les persones i destruir les fonts naturals. I on comença la pressió de la pe

En les últimes setmanes s'ha agreujat el meu mal de peus. Els metatarsians del peu dret m'estan fiblant inclús quan l'excursió és anar al super (o serà precisament perquè és anar al super? :-)  ) Els peus m'estan frenant, he tingut que deixar de còrrer, de fer marxes i d'agafar la bici, perquè el passeig no acaba bé. Avui una amiga em  comentava  que els peus representen el primer xacra . Sembla que el cap pot córrer massa però els peus es neguen a seguir-lo... Hi meditarem!

Les coses no són ni bones ni dolentes, oi? Aquest programa de Punset, en què divulga els estudis de la neurocientífica Daphne Bavelier sobre les possibles aplicacions dels videojocs en l'educació i la rehabilitació de pacients és un bon exemple. Tot en aquesta vida és útil; els jocs de guerres i matances fantasmagòriques milloren la vista i la capacitat de percepció dels fenòmens. (Si no es carreguen bé els vídeos, podeu llegir l' entrevista a la Daphne Bavelier .)

Els humans compartim l'expressió de les emocions bàsiques i  "paguem amb la cara", és a dir, reflexem les emocions amb els mateixos gestos facials, quan es tracta de les  les " emocions bàsiques", que segons Paul Ekman ,  són la repugnància, l'alegria, la ira, la por, la sorpresa i la tristesa. En aquesta entrevista que l'Eduard Punset va fer a aquest investigador, s'explica en què consisteix allò que ens fa entendre la cara de l'altre sense paraules i sentir vergonya, a vegades, perquè la nostra també és transparent.   Entrevista a Paul Ekman. Blog d'Eduard Punset.  Que gaudiu de la lectura!

Diu l' Antonio Blay  en el seu llibre Ser. Curso de psicologia de la autorealización  que l'energia amb que cada persona arriba al món ha d'"actualitzar-la", això significa que ha de viure-la, que ha d'experimentar-la per ser conscient de que la té.  En el cas d'una de les emocions més quotidianes, la ràbia, és possible que algunes persones no s'hagin atrevit a expressar-la, i per tant, no siguin conscients d'ella. En aquest cas han perdut la força, l'energia que genera i acompanya a la ràbia i no han descobert que són capaços de cridar. Quan la ràbia no s'expressa adequadament,  l'energia que remou es queda estancada, acumulada, transformada en por, en desencís i en negació d'un mateix.  És molt important treure la ràbia. És una manifestació de vida i força absolutament saludable. Però saber-la treure de forma assertiva és tot un art i no sempre estem en condicions de poder o saber fer-ho. I també passa que, el més normal

Llegint el llibre de R.T.i J.Bayard ! Socorro tengo un hijo adolescente! m'he animat a preguntar-me en molts moments què era el que realment em venia de gust fer. M'he animat, a escoltar, com diuen els autors "el meu ésser intern". I si et pares a fer-ho, a quedar-te en silenci uns moments, fer-te la pregunta, "què vull ara?" i escoltar el primer cop que et ve, potser t'escapes una mica de la visió de la vida com un tunel d'obligacions i compromisos. De rutines i pors. D'això tracta aquest programa de Pensamiento Positivo, de l'autenticitat .

By C.Rivera Sembla que últimament guanyo sempre, i no m'agrada tant com abans. Sento compasió, amor de veritat, per  les dones que avui representen la història amb la que vaig créixer. En la nostra infantesa, varem començar a repetir una història amb algú (o amb unes quantes persones). Es tractava d'alguna competència familiar per aconseguir ser reconegut (reconeguda). La batalla pel propi espai mai és fàcil. Tothom se l'ha lliurada. Sempre hi ha qui tu  creus que és més llest, més guapo, més estimat... Comença llavors una guerra (el grau de crueltat és sempre subjectiu) que pot durar tota la vida; tot el temps que la facis durar. És la interminable batalla per aconseguir la teva pròpia estima. Quina importància té si aquell o aquella brillava més que tu? Ni tant sols saps que fos cert!!. El nostre inconscient amaga les envejes, les guarda en calaixets, les envejes i tots els plors reprimits o expressats, tot!  Està tancat, a les fosques, ni tu sola (o sol) saps que

 Estava llegint el bloc de Francisco Alcaide i he pensat que tenia molta raó. Com a clau de l'èxit només n'hi ha aquesta de la que ell parla... La pregunta és, com és possible que tant poca gent pugui aplicar-la? Aquí us deixo la seva entrada !

Una veu que considera que res no és perfecte, que al dia de platja li falta alguna cosa, i que no para de dir-te que,  un moment com aquell, i tu,  sentint-te malament! Una veueta petita i rondinaire dintre teu que diu que mai et comportes com ho hauries de fer, que sempre hauries d'estar més tranquil·la, més contenta, més espavilada!  Doncs benvingut o benvinguda al club! D'això se'n diu un diàleg intern poc constructiu, poc amic teu... A partir d'aquesta constatació, senzilla, et proposo dues feines. La primera que descobreixis on és la veu, fora de tu, que fa el mateix; criticar-te continuament. Sempre hi és també. A la veueta aquesta impertinent que et persegueix de continu s'hi afegeix algú del teu entorn, a casa, a la feina , entre els amics, que sempre et rondina.  No te cap misteri! És com  si a la teva veu li haguessin posat un altaveu i ambdues formes crítiques de veure el món (a tu i al món) es fessin companyia. Es compleix  l'adagi que diu que

Autor: Josep Francisco Martínez Fa dies que no agafava l'ordinador... amb el mòvil a la ma és més fàcil moure's i, la veritat, l'ordinador em fa sentir que s'acaben les vacances i que comença una altra etapa. A mi, aquest periode de l'any em costa de pair... No acabo d'entendre el principi del Tao que diu que tot final és un inici i tot inici incorpora el seu final. Sóc una humana més entestada en que la Vida tingui només una part; la que "a priori", i sense subtileses, sembla "bona". Qui ha dit que reviure, reexperimentar, provar a fer de forma nova les coses velles, treballar els teus limits i reescriure la teva biografia pugui  tenir cap gràcia? En definitiva, que em fa una mandra horrible que s'acabin les vacances i que, ara per ara, no puc ni imaginar-me el dia en que hauré acceptat que tot final incorpora la seva parella conceptual, la seva complitud existencial i, en conseqüència, és tan sols un nou començament. Dit això, p

Ha arribat l'estiu. Encara que el dia d'avui hagi estat plujòs. Ha arribat la calor, el sol que crema, el temps d'esbarjo...El temps que demana deixar de fer i fer. Deixar les rutines, començar coses noves... Relaxar-se... Tot això és per dir-vos que me'n vaig de vacances del Bloc. Tornarem al setembre! Això sí, per a qui vulgui fer deures, us deixo enllaços al bloc de   Daniel Gabarró i de  Jordi Sapés  així com aquest llibre que han publicat junts sobre les 7 passes per créixer de forma equilibrada i Escapar del laberinto . Bon estiu!!  Una abraçada!  Ens veiem al setembre!!! 

Avui, per celebrar el meu Sant :-) he fet un intensiu de lectura d'aquest llibre de l' Antonio Blay , la personalidad creadora   i he trobat tantes coses per explicar-vos que m'ha costat decidir-me... Deixo en el tinter la descripció de tècniques de treball molt interessants, us les posaré un altre dia. He decidit fer l'entrada d'avui sobre quina és la millor actitud  davant les circumstàncies de la vida, combatre o adaptar-se, perquè la lectura d'aquest capítol m'ha donat algunes respostes que estava buscant. Que hem de fer, replegar-nos davant els altres, mostrar-nos sempre amorosos i confortables, dòcils i tranquils o hem de posicionar-nos, demostrar la nostra voluntat i la nostra força? Jo mateixa he contestat -i m'he contestat moltes vegades aquesta pregunta- dient que la resistència només reforça i recrea la situació de la que es vol fugir; lo que se resiste persiste , que diria Mario Alonso Puig . Però la visió que aporta el llib

By J.Massana Gràcies a la meva amiga Josepa m'ha arribat aquest vídeo. Val la pena escoltar a Jose Antonio Melé, director de Triodos bank,  parlant sobre el futur, sobre l'evolució de l'ésser humà, batallant contra la por, per ser lliure. What sobre el futuro: Juan Antonio Melé.

Quan llegeixo una proposta que m'encoratja a que prepari el meu dia sento una barreja d'emocions. D'una banda, la il·lusió de trobar, de debó, una bona forma de treball energètic que mobilitzi realment allò que s'ha encallat  i m'ajudi a ser més capaç o més feliç. La il·lusió de la recepta ràpida... I aquest desig mai desapareix! Podria ser capaç - crec que podríem ser tothom capaços- de buscar eternament aquest truquillo , aquesta pòcima màgica en forma de visualització, d'afirmacions, de rutina energètica, de punts d'EFT, de curs nou, de nou llibre... Altres vegades, la il·lusió ja no hi cap. M'he cansat de picar pedra , de repetir les afirmacions, de visualitzar-me assolint l'èxit... i de no trobar-me bé, de no aconseguir de cap de les maneres trobar la recepta. Per això,  fa temps que vaig renunciar a buscar res millor que el meu present.... I n'estic satisfeta. De l'esforç, de la fortalesa i l'objectivitat que he guanyat.  De la cl

Si n'hi ha alguna por gran que jo tingui  és aquesta.  Como afrontar la muerte de un hijo , per això us deixo aquesta lectura. Sempre he cregut que la mort d'un fill o una filla deu ser el dolor més gran, o, potser no val la pena fer categories i classificacions, només "lliurar la por a l'Esprit Sant", que és com dir a l'Univers, a la Vida... Lliurar-la per enviar el missatge al teu inconscient de que no desitges viure en el dolor. I confiar en que la prova no arribi, per no haver de comprovar si saps superar-la... U n   bloc   s' a l i m e n t a   de   c o m e n t a r i s!   Diga'm la teva!   Te gusta?

"Jo soy yo y tu eres tu. Yo no estoy en este mundo para cumplir tus expectativas y tu no estás en este mundo para cumplir las mías. Si en algún momento nos encontramos, será maravilloso, si no, no puede remediarse". Així comença el programa de Pensamiento Positivo sobre el desamor, citant paraules del llibre de Ramiro Calle   La ciencia del amor . També en el mateix programa,   Oscar Duran-Yates   fa una definició de parella que comparteixo plenament: "Tu pareja es un reflejo de una parte de ti intangible, que no puedes tocar pero tu sabes que existe. Todo lo que no te gusta de tu pareja son exactamente los aspectos que tu niegas en ti, que no puedes soportar en ti, que no puedes abrazar y amar en ti, por eso no los puedes amar en otra persona". I l'Oscar Duran recomana un exercici que m'agrada molt  per sortir de la percepció de desamor. El que s'ha de fer és preguntarse que és el que realment t'està molestant de la teva parella, el que

Avui us faig una entrada ràpida i us deixo  una audio-conferència de Raimon Sansó sobre com desfer la culpa, el camí per a la pau interior. Que gaudiu!!

"El nostre cervell, de la mateixa manera que  els ulls només poden captar una part de l'espectre visible, només pot captar una finestra de la consciencia, que no generar-la...". Aquestes són algunes de les coses que es diuen en aquest programa de  Millennium.    sobre què és la consciencia, on s'aborden les investigacions del cardiòleg Pim Van Lommel sobre els EPM (experiències properes a la mort). Vam Lommel ha recollit les declaracions de més de 300 persones que han estat en estat clínicament mort. Aquí podeu veure més informació. Què gaudiu!

Avui us deixo un vídeo de Pensamiento positivo , el programa de radio de Sergio Fernández, sobre PNL (programació neuro lingüística). Diuen en el vídeo que la PNL és el manual que no vàrem rebre per saber com funcionava la nostra ment, no està malament la definició! .  Espero que us interessi! U n   bloc   s' a l i m e n t a   de   c o m e n t a r i s!   Diga'm la teva!   Te gusta?

L'única dificultat que sento avui és ntentar mantenir els braços sobre l'ordinador per poder escriure :-) He tornat a agafar la bicicleta i, malgrat que han estat pocs quilòmetres (uns 25) estic tant desentrenada que he acabat esgotada. No obstant això, aquests dies em va tornar a sorprendre escoltar la idea de que les dificultats en la vida són una cosa bona... Sembla difícil de creure, no? El que tothom volem és no tenir-ne! Però, realment, com diu Francisco Alcaide en aquestl post Un mar en calma nunca hizo un marinero experto   . Com sabríem quins són els límits que hem de superar si mai no ens els trobéssim? ______________________________________ U n bloc s' a l i m e n t a de c o m e n t a r i s! Diga'm la teva!   Te gusta?

Avui el món ha reduït la seva velocitat. Els arbres mouen més lentament les branques i les pedres resten immòbils, però, és clar, són pedres... Tocaba una  nova sessió del curs de Daniel Gabarró , del quall ja us n'he parlat. Diumenge profitòs... Aquest curs té la virtud (com d'altres) de recordar-me què sento davant del mirall que m'ofereix cada persona. De poder veure els meus límits -com avui deia en Daniel- per fer-los créixer.  I explicant com em semblava que la perfecció no era assolible més que conjugada (en plural) jo+tu = puc ser perfecta,  m'he adonat de dues coses: que ningú m'estava entenent i que era capaç de sobreviure al sentiment de vergonya que això em provocava. Més tard, encara com el món, semi-paralitzada, he visualitzat les demandes que la meva nena interior faria als meus pares; escolta i mirada. I després d'això el món s'ha parat definitívament. Bueno, ara sembla que reprén el seu ritme... suau, lent, com una exhalació. Quant

Con la primera, convé que bussegem dins nostre i trobem l'energia per créixer.Segons diu Antonio Blay en " La personalidad creadora "tot allò que no hem considerat prou bó o tot allò que hem cregut amenaçador dels nostres propis pensaments, desitjos i impulsos, ho hem acumulat a l'inconscient. Desterrat a l'oblit -teòricament- tot aquest material de rebuig (tot allò que hem lluitat per NO ser) pesa, ens resta energia; és energia congelada. Com la primavera, hem de bussejar dins la nostra ombra per enterar-nos de tot el  que no sabem de nosaltres, per integrar-lo, per ser-ne conscients i així recuperar la nostra energia al cent per cent.

Avui m'ha deixat impressionada el capítol sobre el càncer del llibre que us estic comentant aquests dies, la Enfermedad como camino  . El càncer és l'expressió de la falta d'amor de la nostra època. De la falta d'amor per els altres. De la falta d'amor per un mateix@, de la falta d'amor per tot allò que ens envolta. Diuen els autors que   la cèl·lula cancerígena comet un error mortal, es creu que existeix un exterior independent d'ella. Es reprodueix sense fí, esbojarradament, traspassant les fronteres dels òrgans, consumint la sang sense mesura, fins que es torna anaeròbia per ser més independent, convençuda que existeix un exterior a ella que pot conquerir. I aquesta  és la seva gran errada, perquè conquerit tot l' exterior es queda sense espai per viure. Resulta que ella, la cèl·lula cangerígena, que ha decidit ser  independent no ho és. Resulta que forma part d'un cos, una gran associació cel·lular. Com deia, diuen els autors que la cèl·lula

Autor: Josep Francisco Martínez Què passa quan no acabes de veure clar on comença i acaba la teva responsabilitat en els esdeveniments de la teva vida diària. Per exemple, en aquelles temporades que tens moltíssima feina. Si tens la sort de participar en les decisions que després es concretaran en  tasques que hauràs de fer, la cosa resulta més complicada. Tens molta feina i és possible que sigui culpa teva . Tu has pres totes les decisions que t'han portat a una situació determinada (d'acumulació de feina)? Quin paper juguen els altres? Els que demanen, els que supervisen, els que encarreguen... Quina visió del món tens per poder sentir-te, en una situació així,  innocent o culpable? Aquests dies reflexiono sobre això (a la força, perquè tinc molta feina) i me'n adono que la visió del món que tenim acostuma a oscil·lar entre aquests dos pols: - La Omnipotència: el meu paper és decisiu. Jo puc controlar  tot el que passa. Els resultats són culpa meva. - La Impotènc

És el que trigues en sentir aquest audio de l'Assumpció Salat, psicòloga i formadora, directora d'Agape, i, sobretot una bona amiga. Diu en l'entrevista que aquesta és la seva màxima: "Amb resentiment pel passat,  avorriment pel present i pors per al futur És difícil viure i treballar amb eficacia i eficiència" Em sembla que resultaria difícil trobar-ne una de més descriptiva sobre el  que ens fa difícil la vida.

Una de les idees clau per transformar el teu món és viure'l com una Escola on cada dia aprens lliçons noves o tornes a intentar-ho amb les matèries que més se't resisteixen. El món, no és una realitat estable, aliena a tu, objectiva, de la que ets una víctima passiva; el món és la lliçó que se't presenta cada dia per a que puguis entendre millor tot el que amaga la teva ombra (el teu inconscient). Fer el pas de víctima a responsable en tots els terrenys de la teva vida suposa acceptar que tot allò que t'envolta està ple de sentit. Així, la teva feina (o falta de feina) no és fruït de la desgràcia, la teva família, amb tot el que d'ella t'agrada i et desagrada, no és una cadena inevitable, el teu cos físic, amb la teva acceptació o sense ella, no és una comdemna. Mira't des d'un punt de vista metafísic (buscant el sentit de l'existència) tot el teu món és interpretable com un reflexe, com un mirall que et retorna una informació precios

Aquesta tarda, resistint com he pogut la temptació de posar-me a passar l'aspiradora compulsivament  : -)  he llegit el capítol de la Enfermedad como camino dedicat a l'insomni. No tiene desperdicio , que es diria en castellà. "Tenemos miedo del sentimiento, de lo irracional, de la sombra, del inconsciente, del mal, de la oscuridad y de la muerte. Nos aferramos a nuestro intelecto y a nuestra conciencia de día -en contraposició a la insconsciència amb que vivim durant la nit- con la que creemos poder entenderlo todo. Cuando llega la invitación a abandonarse -es refereix al moment de domir- se produce el miedo, porque la pérdida nos parece excesiva. Y no obstante, todos ansiamos dormir y experimentamos la necesidad. Como la noche pertenece al día, así la sombra nos pertenece a nosotros y la muerte a la vida. El sueño nos lleva todos los días a ese umbral entre el Aquí y el Allá, nos acompaña a la zona oscura de nuestra alma, nos hace vivir en el sueño lo no vivido y nos s

Aquesta tarda he conversat amb un amic sobre un accident de trànsit que va tenir fa uns anys. Hem llegit junts les pàgines sobre els accidents de trànsit del llibre La enfermedad como camino , que us comentava dies enrera, i, literalment, aplicant la lògica analògica que el llibre recomana, i escoltant les mateixes paraules amb que l'accidentat describia la seva història i les seves repercusions, ens hem quedat perplexos. Com és possible veure de forma tant clara el significat de coses tant complexes? Com és possible llegir els esdeveniments de la pròpia vida sota un paradigma tant diferent? Les pàgines són aquestes . I per a qui no li trobi gaire sentit... que s'atreveixi amb el  llibre sencer . :-)

Tenir valor D'alçar la veu De dir el que penses De dir que no De fer el crit que cal De no preguntar-te què pensaran De nomenar les coses pel seu nom De no esperar se sempre ben rebuda  D'aceptar que algunes persones mai et miraran als ulls  D'olorar la teva por i continuar viva    

El problema no és que hi hagi problemes. El problema és esperar una altra cosa i pensar que tenir problemes és un problema. Theodore I. Rubin. Un dels últims posts de Tinny Buddha m'ha agradat moltíssim. Diu això, que el problema no és que tinguem problemes, que el problema estar en renegar i en no voler tenir-ne. Ella parla de totes les situacions, des del problemes econòmics als de salut. Jo voldria centrar-me en els problemes menuts; en aquells que només són problemes emocionals, problemes de relació amb tu mateixa i amb els altres. Petits problemes a casa o a la feina...I vull centrar-me en aquests perquè potser semblen menys dolorosos, menys difícils, menys limitadors. Com entomar adequadament els "problemes reals ", la malaltia, la pobresa, la pèrdua i la mort si no sabem gestionar-nos amb els petits problemes del dia a dia? I el vertader problema està en no voler tenir-ne. Perquè què ens hauria d'importar equivocar-nos, aixecar-nos un dia amb el peu del

M'ha entendrid en Ken Robinson en un nou vídeo de TED que és probable que es faci legendari com el primer que va gravar al 2006. Trepitja suau sobre els somnis dels teus fills, diu, trepitja suau sobre les seves il·lusions, no deixis que les teves creences -limitants- sobre el que sí és possible i el que no, s'oblidin de que cada persona ha vingut al món amb el seu propi potencial. Diu Ken Robinson en el vídeo que n'hi ha dos tipus de persones, aquelles que s'estimen el que fan i aquelles que no, i diu també que no és fàcil descobrir  en l'interior de cadascú on rau la  passió necessària per a que les hores semblin minuts, quan allò s'està fent. Sembla que és més senzill encarrilar -se en el que un sistema educatiu productivista i caduc ofereix i dir que sí a les expectatives de la família o a la definició de l'entorn sobre què ho és i què no és possible. Trobar-hi a dins allò què ens apassiona, trobar valor per fer-ho o valor per dubtar. Si només vivim

M'acabo de regalar, com suggereix Sergio Fernández, 50 minuts del seu programa de radio,  Pensamiento Positivo , on entrevista a Mario Alonso Puig , i ha estat un bon regal (he de confessar que he aprofitat per a nar-hi plegant roba i m'ha anat magnífic! Dos pájaros de un tiro! ). No sé si resumir-vos una mica el programa o si deixar que el descobriu... He anat prenent notes i ha estat complicat d'escriure buscant el teclat sota una muntanya de roba i parar el vídeo per copiar les frases més relevants...  Però em sembla que ho esborro tot! A veure si alguna de les vostres frases favorites  l'hauria escrit jo!

Enamorar-se, sí, enamorar-se, perquè l'hemisferi dret és el que té la visió de conjunt, el que és capaç de reconèixer la cara humana , el que permet veure la complexitat encara que no trobi la paraula adequada -que és cosa de l'hemisferi esquerra-. L'hemisferi dret permet  concebre el tot a partir d'una part i permet desenvolupar els conceptes superiors i les abstraccions. Cal enamorar-se d'ell, perquè és el que permet tenir fantasies i somnis i perquè desconeix la noció del temps. Diuen que el temps és la creació que necessita l'ésser humà per la seva incapacitat de veure el Tot, de veure la unitat en que es complementen sempre els dos pols. Necessitem veure "primer" el blanc i "després" el negre, perquè som incapaços de percebre la complexa globalitat. Però, justament, sembla que l'hemisferi dret viu a l'Eternitat, mira el món de forma analògica i percep la profunditat i la bellesa d'un món de molècules absolutament interrela

 Com us explicava la setmana passada,  estic impressionada llegint el llibre la Enfermedad como camino  de T.Dethlefsen i R. Dahlke. Els autors resumeixen la teoria en diversos punts, entre d'altres: 1) La conciència humana és polar. Això, d'una banda, atorga discerniment i, de l'altra, ens fa incomplets i imperfectes. La polaritat és el problema central de l'existència de l'ésser humà.  En dir Jo, l'ésser humà  se separa de tot el que percep com alié al Jo : el Tu . Només podem percebre el món per oposició: sabem què és blanc en contraposició al negre,  sabem què és vermell perquè no és de  cap altre color. Sabem que és de dia perquè no és de nit, què és un home perquè no és una dona, què està ple perquè no està buït; que està mig buït perquè està en un estat diferent de tot allò que no ho sigui. 2) L'ésser humà està malalt.La malaltia és expressió de la seva imperfecció i, en la polaritat, en una interpretació del món basada sempre en l'oposició,

Aquests dies estic completament "abduïda" per la lectura del llibre La enfermedad como camino de T.Dethlefsen i R. Dahlke i espero disposar de temps per compartir amb vosaltres fragments i idees que m'estant capgirant. Però avui, ara, sento la necessitat de fer un resum, una introducció molt personal al contingut, motivada pel costum dels bons desitjos que intercanviem a començament d'any. Ens desitjem llum, pau i amor però, inevitablement, en el mateix moment que formulem el desig, ens estem dient que els dies foscos, de dificultats i de ràbia no són desitjables. Inevitablement, forçossament, ens estem dient que, probablement, molts moments de les nostres vides -fins i tot un percentatge ben alt de dies- no haurien de formar part del nostre repertori vital i això, malgrat que sigui molt ben intencionat, no deixar de significar que estem desqualificant una part molt gran de la nostra experiència. I què ens hauriem de desitjar? Dies foscos, grisos i tensions? S

  M'ha agradat el consell del Dr. Wayne D. Dyer sobre les resolucions per al nou any. Diu que t'oblidis de fer-te propòsits el primer dia de gener sobre com conduiràs la teva vida durant els següents dotze mesos. En lloc d'això, et proposa que t'estableixis metes diàries i que decideixis començar a viure en la consciència del present per a la resta de la teva vida. Diu que quan siguis bo (o bona) vivint en el teu present un dia sencer, et veuràs canviar cap allà on vols sota els teus sorpresos ulls.  I et demana que recordis que tothom pot fer alguna cosa per un sol dia i que és necessari que "apaguis" els pensaments, les creences, que et mantenen bloquejat en els teus vells mecanismes derrotistes i que comencis a gaudir dia a dia del teu brillant any nou. Què et sembla com a propòsit?