Dins de nosaltres
Dins nostre hi ha una força oculta, una força potent, aclaparadora, que sabria on portar-nos si la deixessim conduir. És una força antiga, que va nèixer amb nosaltres, que va inventar maneres per viure, per sentir-se, per ser algú. I que ho va fer, segurament, de la millor manera que llavors era possible. Diuen els autors il·lustrats que dels 0 als 6 anys ens inventem. Que d'allò on no n'hi havia consciència de ser, persona, jo, algú, se'n crea el que serà el nostre passaport per a tota la vida; la personalitat, la màscara, els trets, el com seré.I que fem aquesta màscara -la nostra personalitat- amb els materials que hi trobem i amb els que hi portàvem. Que en famílies on una mare cansada, enfadada amb el món, trista i solitària, no ha pogut transmetre l'alegria del reconeixement, agafem els "totxos" que trobem escampats i construim com podem una resposta; per ser algú, per sobreviure, per entendre aquest món.
Algú recorda una família on no se'ns hagi etiquetat? El bó, el dolent, l'alt, la llesta, el treballador, el graciòs, el lleig...
Però tothom sobreviu! Naturalment, em refereixo a la supervivència emocional, i a la intel·ligència innata, a la força profunda, que fa elaborar respostes on ni tal sols n'hi ha preguntes. Tothom aprèn a sobreviure a les etiquetes, a l'escassetat de reconeixement, a l'excés de crítiques o a la falta d'espai per poder ser. Diuen els autors il·lustrats que en les estratègies que inventem en aquella època, en els trets de la nostra personalitat, rau la força que podrà enlairar-nos fins la tranquil·litat i la pau interior; que la feina està a observar-nos, a descobrir els valors ocults en les nostres "manies" personals o en els nostres "defectes", per fer-los servir com a trampolins per a la nostra confortabilitat emocional.
I això com es fa? Sento que us esteu preguntant... Què és allò de tu que més et molesta? Quina és la part que esborraries sense cap compasió? Quina és la pedra que no pots treure't de la sabata, aquella amb què ensopegues dos, tres, quatre cops...?
Segons el psicoterapeuta John Welwood, en el llibre Psicologia del despertar, budismo, psicoterapia y transformación personal, qualsevol identitat personal comença essent una estratègia de supervivència intel·ligentment elaborada a partir dels recursos naturals de la persona, però acaba transformant-se en un projecte compulsiu que genera un gran conflicte intern i n'obstaculitza el desenvolupament. És a dir, una persona que va patir en la primera infància falta d'afecte i de contacte, per sobreviure, genera com a cuirassa una actitud dura i independent, que proclama vivament "No necessito a ningú. Jo sola puc cuidar de mi!". Aquesta força, aquest empecinament per sobreviure, és una intel·ligència antiga i inconscient que la persona posseeix. Però en fer-se gran, l'actitud de duresa, el no necessitar a ningú, dificulta enormement la capacitat d'estimar i de sentir-se estimada, perquè es basa en una negació de la dependència, de l'intercanvi, de la vulnerabilitat, de l'amor. En fer-nos grans, la intel·ligent cuirassa infantil -la personalitat- acostuma a esdevenir un obstacle, que amb la mateixa tossuderia que va aprendre a funcionar abans dels 6 anys, segueix repetint pautes de comportament.
Observar, descobrir aquesta part nostra supervivent i dinosaúrica, és el camí del creixement; perquè un cop la descobrim i li agraim la feina feta, el haver-nos portat fins aquí , emocionalment disminuïts, però vius, ens podem permetre de superar-la.
Lluitar contra els trets del nostre caràcter només ens fa girar en l'autocensura, l'autojudici, el menyspreu i la desesperació; aprenguem el sentit profund d'aquelles estratègies i saludem la saviesa infantil, insconscient, que dins nostre encara ens acompanya. Alegrem-nos de saber-nos febles, dependents emocionalment, insatisfets, incomplets, mandrosos, porugues, insegurs, irats, inconseqüents, perquè darrera de tots aquests desqualificatius hi ha una història bella, escrita amb inocència, persistència i passió.
És possible que no identifiquem el sentit, el per a què varen servir el que avui per a nosaltres són defectes, però saludem-los, respectem-los sense saber ni què són, només així podrem superar-los.
Us recomano aquest treball d'EFT, amb Luis Bueno, per reconèixer aquestes parts antigues, integrar-les.... i continuar el camí.
Algú recorda una família on no se'ns hagi etiquetat? El bó, el dolent, l'alt, la llesta, el treballador, el graciòs, el lleig...
Però tothom sobreviu! Naturalment, em refereixo a la supervivència emocional, i a la intel·ligència innata, a la força profunda, que fa elaborar respostes on ni tal sols n'hi ha preguntes. Tothom aprèn a sobreviure a les etiquetes, a l'escassetat de reconeixement, a l'excés de crítiques o a la falta d'espai per poder ser. Diuen els autors il·lustrats que en les estratègies que inventem en aquella època, en els trets de la nostra personalitat, rau la força que podrà enlairar-nos fins la tranquil·litat i la pau interior; que la feina està a observar-nos, a descobrir els valors ocults en les nostres "manies" personals o en els nostres "defectes", per fer-los servir com a trampolins per a la nostra confortabilitat emocional.
I això com es fa? Sento que us esteu preguntant... Què és allò de tu que més et molesta? Quina és la part que esborraries sense cap compasió? Quina és la pedra que no pots treure't de la sabata, aquella amb què ensopegues dos, tres, quatre cops...?
Segons el psicoterapeuta John Welwood, en el llibre Psicologia del despertar, budismo, psicoterapia y transformación personal, qualsevol identitat personal comença essent una estratègia de supervivència intel·ligentment elaborada a partir dels recursos naturals de la persona, però acaba transformant-se en un projecte compulsiu que genera un gran conflicte intern i n'obstaculitza el desenvolupament. És a dir, una persona que va patir en la primera infància falta d'afecte i de contacte, per sobreviure, genera com a cuirassa una actitud dura i independent, que proclama vivament "No necessito a ningú. Jo sola puc cuidar de mi!". Aquesta força, aquest empecinament per sobreviure, és una intel·ligència antiga i inconscient que la persona posseeix. Però en fer-se gran, l'actitud de duresa, el no necessitar a ningú, dificulta enormement la capacitat d'estimar i de sentir-se estimada, perquè es basa en una negació de la dependència, de l'intercanvi, de la vulnerabilitat, de l'amor. En fer-nos grans, la intel·ligent cuirassa infantil -la personalitat- acostuma a esdevenir un obstacle, que amb la mateixa tossuderia que va aprendre a funcionar abans dels 6 anys, segueix repetint pautes de comportament.
Observar, descobrir aquesta part nostra supervivent i dinosaúrica, és el camí del creixement; perquè un cop la descobrim i li agraim la feina feta, el haver-nos portat fins aquí , emocionalment disminuïts, però vius, ens podem permetre de superar-la.
Lluitar contra els trets del nostre caràcter només ens fa girar en l'autocensura, l'autojudici, el menyspreu i la desesperació; aprenguem el sentit profund d'aquelles estratègies i saludem la saviesa infantil, insconscient, que dins nostre encara ens acompanya. Alegrem-nos de saber-nos febles, dependents emocionalment, insatisfets, incomplets, mandrosos, porugues, insegurs, irats, inconseqüents, perquè darrera de tots aquests desqualificatius hi ha una història bella, escrita amb inocència, persistència i passió.
És possible que no identifiquem el sentit, el per a què varen servir el que avui per a nosaltres són defectes, però saludem-los, respectem-los sense saber ni què són, només així podrem superar-los.
Us recomano aquest treball d'EFT, amb Luis Bueno, per reconèixer aquestes parts antigues, integrar-les.... i continuar el camí.
.jpg)
Gràcies Joana. He fet la ronda d'EFT i he pogut apreciar aspectes diferenets de la primera vegada. No cal renunciar a res, no cal tapar res. Cal donar-li una sortida creativa. És guai la idea.
ResponEliminaMe'n alegro Josepa de que t'hagi inspirat! Realment estic convençuda que és el millor camí, si no és que és l'únic... No podem anar "contra" la nostra naturalesa. Les persones que se centren en la idea "ni el món ni les persones funcionen com jo vull" i tendeixen, contínuament a fer-ho saber, poden proposar-se "millorar" i intentar callar més sovint, per estalviar-se després la culpa per allò que han dit. I les persones instal·lades en "tot és culpa meva i ni ara ni mai ho faré bé" poden proposar-se no tornar-se a jutjar tant durament. Però les dues opcions van contra la naturalesa esencial del que són; les dues opcions neguen els trets més rellevants de la personalitat pròpia, i negar el que un@ és no és mai el camí per salvar distàncies amb l'ideal del jo. Cal mostrar-se plenament; cal arriscar-se, cal respectar la primera tendència, i després, en segon lloc, observar i gestionar el propi comportament; en aquest moment sí és possible modular-lo. Primer acceptació del que sóc, a partir d'aquí sí que puc corregir.
ResponElimina