CréixerMent

#PerlesQuotidianes   Il·lustració @la.mediana  "Color de pollastre rostit”, així diuen que parla Josep Pla de les façanes de Roma. Ella es va mirant les torrades i no sabria com definir-ne el color. Definitivament, li falten adjectius. El de les façanes de Roma ja hi escauria, si no fos perquè els colors crema suaus, les arestes marronoses, la superfície esmaltada de llavoretes, fa més per al seu esperit, que és filovegà. I l'olor? Aquesta fragància irresistible que engega la salivera i fa somiar? Només pot competir amb el plaer de fer-les cruixir i perdre l’ànima per un moment. Aix! El color rancuniós de negra nit no estava previst!

#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana Es desperta, un altre dia. Obre els ulls i aixeca les persianes de les esperances. Ausculta el cor, buit, com ahir. Baixa a l'estómac, no té gana. Fa mitja volta i comprova que les lumbars fan mal. Torna al cap. Com s’ho feia, abans, per treure's de sobre aquest estat tan murri? Se n'ha oblidat. Es gira i aconsegueix llevar-se. El pijama li va gran, com tota la vida li han anat les expectatives.

Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!

#PerlesQuotidianes N'havia fet una segona, d’ullada, però no va saber trobar-hi més defectes que a la primera.  Se’l va tornar a mirar, però, al final, es va prendre unes hores per descansar-ne. Es va arraulir al sofà, duent-lo a la mà, i va aspirar-ne l’olor impossible, la fredor impostada.                I tipa ja, enfarfegada, va agafar un grapat de pronoms febles i els va llançar sobre el paper perquè, allà on escaigués, s’hi fessin forat!

#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.