CréixerMent

L'única dificultat que sento avui és ntentar mantenir els braços sobre l'ordinador per poder escriure :-) He tornat a agafar la bicicleta i, malgrat que han estat pocs quilòmetres (uns 25) estic tant desentrenada que he acabat esgotada. No obstant això, aquests dies em va tornar a sorprendre escoltar la idea de que les dificultats en la vida són una cosa bona... Sembla difícil de creure, no? El que tothom volem és no tenir-ne! Però, realment, com diu Francisco Alcaide en aquestl post Un mar en calma nunca hizo un marinero experto   . Com sabríem quins són els límits que hem de superar si mai no ens els trobéssim? ______________________________________ U n bloc s' a l i m e n t a de c o m e n t a r i s! Diga'm la teva!   Te gusta?

Avui el món ha reduït la seva velocitat. Els arbres mouen més lentament les branques i les pedres resten immòbils, però, és clar, són pedres... Tocaba una  nova sessió del curs de Daniel Gabarró , del quall ja us n'he parlat. Diumenge profitòs... Aquest curs té la virtud (com d'altres) de recordar-me què sento davant del mirall que m'ofereix cada persona. De poder veure els meus límits -com avui deia en Daniel- per fer-los créixer.  I explicant com em semblava que la perfecció no era assolible més que conjugada (en plural) jo+tu = puc ser perfecta,  m'he adonat de dues coses: que ningú m'estava entenent i que era capaç de sobreviure al sentiment de vergonya que això em provocava. Més tard, encara com el món, semi-paralitzada, he visualitzat les demandes que la meva nena interior faria als meus pares; escolta i mirada. I després d'això el món s'ha parat definitívament. Bueno, ara sembla que reprén el seu ritme... suau, lent, com una exhalació. Quant...

Con la primera, convé que bussegem dins nostre i trobem l'energia per créixer.Segons diu Antonio Blay en " La personalidad creadora "tot allò que no hem considerat prou bó o tot allò que hem cregut amenaçador dels nostres propis pensaments, desitjos i impulsos, ho hem acumulat a l'inconscient. Desterrat a l'oblit -teòricament- tot aquest material de rebuig (tot allò que hem lluitat per NO ser) pesa, ens resta energia; és energia congelada. Com la primavera, hem de bussejar dins la nostra ombra per enterar-nos de tot el  que no sabem de nosaltres, per integrar-lo, per ser-ne conscients i així recuperar la nostra energia al cent per cent.

Avui m'ha deixat impressionada el capítol sobre el càncer del llibre que us estic comentant aquests dies, la Enfermedad como camino  . El càncer és l'expressió de la falta d'amor de la nostra època. De la falta d'amor per els altres. De la falta d'amor per un mateix@, de la falta d'amor per tot allò que ens envolta. Diuen els autors que   la cèl·lula cancerígena comet un error mortal, es creu que existeix un exterior independent d'ella. Es reprodueix sense fí, esbojarradament, traspassant les fronteres dels òrgans, consumint la sang sense mesura, fins que es torna anaeròbia per ser més independent, convençuda que existeix un exterior a ella que pot conquerir. I aquesta  és la seva gran errada, perquè conquerit tot l' exterior es queda sense espai per viure. Resulta que ella, la cèl·lula cangerígena, que ha decidit ser  independent no ho és. Resulta que forma part d'un cos, una gran associació cel·lular. Com deia, diuen els autors que la cèl·lula ...

Autor: Josep Francisco Martínez Què passa quan no acabes de veure clar on comença i acaba la teva responsabilitat en els esdeveniments de la teva vida diària. Per exemple, en aquelles temporades que tens moltíssima feina. Si tens la sort de participar en les decisions que després es concretaran en  tasques que hauràs de fer, la cosa resulta més complicada. Tens molta feina i és possible que sigui culpa teva . Tu has pres totes les decisions que t'han portat a una situació determinada (d'acumulació de feina)? Quin paper juguen els altres? Els que demanen, els que supervisen, els que encarreguen... Quina visió del món tens per poder sentir-te, en una situació així,  innocent o culpable? Aquests dies reflexiono sobre això (a la força, perquè tinc molta feina) i me'n adono que la visió del món que tenim acostuma a oscil·lar entre aquests dos pols: - La Omnipotència: el meu paper és decisiu. Jo puc controlar  tot el que passa. Els resultats són culpa meva. - La I...

És el que trigues en sentir aquest audio de l'Assumpció Salat, psicòloga i formadora, directora d'Agape, i, sobretot una bona amiga. Diu en l'entrevista que aquesta és la seva màxima: "Amb resentiment pel passat,  avorriment pel present i pors per al futur És difícil viure i treballar amb eficacia i eficiència" Em sembla que resultaria difícil trobar-ne una de més descriptiva sobre el  que ens fa difícil la vida.

Una de les idees clau per transformar el teu món és viure'l com una Escola on cada dia aprens lliçons noves o tornes a intentar-ho amb les matèries que més se't resisteixen. El món, no és una realitat estable, aliena a tu, objectiva, de la que ets una víctima passiva; el món és la lliçó que se't presenta cada dia per a que puguis entendre millor tot el que amaga la teva ombra (el teu inconscient). Fer el pas de víctima a responsable en tots els terrenys de la teva vida suposa acceptar que tot allò que t'envolta està ple de sentit. Així, la teva feina (o falta de feina) no és fruït de la desgràcia, la teva família, amb tot el que d'ella t'agrada i et desagrada, no és una cadena inevitable, el teu cos físic, amb la teva acceptació o sense ella, no és una comdemna. Mira't des d'un punt de vista metafísic (buscant el sentit de l'existència) tot el teu món és interpretable com un reflexe, com un mirall que et retorna una informació precios...