El càncer és l'amor pervertit

Avui m'ha deixat impressionada el capítol sobre el càncer del llibre que us estic comentant aquests dies, la Enfermedad como camino . El càncer és l'expressió de la falta d'amor de la nostra època. De la falta d'amor per els altres. De la falta d'amor per un mateix@, de la falta d'amor per tot allò que ens envolta. Diuen els autors que   la cèl·lula cancerígena comet un error mortal, es creu que existeix un exterior independent d'ella. Es reprodueix sense fí, esbojarradament, traspassant les fronteres dels òrgans, consumint la sang sense mesura, fins que es torna anaeròbia per ser més independent, convençuda que existeix un exterior a ella que pot conquerir. I aquesta  és la seva gran errada, perquè conquerit tot l'exterior es queda sense espai per viure. Resulta que ella, la cèl·lula cangerígena, que ha decidit ser  independent no ho és. Resulta que forma part d'un cos, una gran associació cel·lular.

Com deia, diuen els autors que la cèl·lula cancerígena ha perdut el nord com l'hem perdut nosaltres, que tampoc sabem que formen part d'un tot. Que ens entenem com a éssers independents quan vivim absolutament en relació i que posem per davant els nostres objectius egoics perquè no sabem que podem ser independents i viure sumant.

Us deixo amb la lectura d'aquest capítol i m'acomiado fins passada la Setmana Santa. Que estimeu molt!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »