Pagaria per saber"veure" el món!

Autor: Josep Francisco Martínez
Què passa quan no acabes de veure clar on comença i acaba la teva responsabilitat en els esdeveniments de la teva vida diària. Per exemple, en aquelles temporades que tens moltíssima feina. Si tens la sort de participar en les decisions que després es concretaran en  tasques que hauràs de fer, la cosa resulta més complicada. Tens molta feina i és possible que sigui culpa teva.
Tu has pres totes les decisions que t'han portat a una situació determinada (d'acumulació de feina)? Quin paper juguen els altres? Els que demanen, els que supervisen, els que encarreguen... Quina visió del món tens per poder sentir-te, en una situació així,  innocent o culpable?

Aquests dies reflexiono sobre això (a la força, perquè tinc molta feina) i me'n adono que la visió del món que tenim acostuma a oscil·lar entre aquests dos pols:

- La Omnipotència: el meu paper és decisiu. Jo puc controlar  tot el que passa. Els resultats són culpa meva.
- La Impotència: els altres decideixen (o organitzen) . Els altres controlen. Els resultats són culpa seva.

Cadascú de nosaltres té l'hàbit inconscient de col·locar-se entorn a un d'aquests pols. Si reflexiona sense passió podrà saber si els seus pensaments automàtics tendeixen a la culpa o a culpar. El model omnipotent viu en el vértix, com en el dibuix, obra del meu fill d'onze anys que il·lustra aquest escrit (el seu primer encàrrec!): viscu en el vértex, perquè sóc amo i senyor del meu món, però fàcilment ensopego, gira la badana,  i és el món el que viu a sobre meu.

El model impotent, probablement, viu sempre en aquesta situació; les circumstàncies m'aixafen, però el culpable no sóc jo.

La omnipotència carrega de culpa, però fugir de la culpa carrega d'impotència.

Suposo que sovint pagaríem per saber veure, realment,  el món.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »