CréixerMent

Les coses no són ni bones ni dolentes, oi? Aquest programa de Punset, en què divulga els estudis de la neurocientífica Daphne Bavelier sobre les possibles aplicacions dels videojocs en l'educació i la rehabilitació de pacients és un bon exemple. Tot en aquesta vida és útil; els jocs de guerres i matances fantasmagòriques milloren la vista i la capacitat de percepció dels fenòmens. (Si no es carreguen bé els vídeos, podeu llegir l' entrevista a la Daphne Bavelier .)

Els humans compartim l'expressió de les emocions bàsiques i  "paguem amb la cara", és a dir, reflexem les emocions amb els mateixos gestos facials, quan es tracta de les  les " emocions bàsiques", que segons Paul Ekman ,  són la repugnància, l'alegria, la ira, la por, la sorpresa i la tristesa. En aquesta entrevista que l'Eduard Punset va fer a aquest investigador, s'explica en què consisteix allò que ens fa entendre la cara de l'altre sense paraules i sentir vergonya, a vegades, perquè la nostra també és transparent.   Entrevista a Paul Ekman. Blog d'Eduard Punset.  Que gaudiu de la lectura!

Diu l' Antonio Blay  en el seu llibre Ser. Curso de psicologia de la autorealización  que l'energia amb que cada persona arriba al món ha d'"actualitzar-la", això significa que ha de viure-la, que ha d'experimentar-la per ser conscient de que la té.  En el cas d'una de les emocions més quotidianes, la ràbia, és possible que algunes persones no s'hagin atrevit a expressar-la, i per tant, no siguin conscients d'ella. En aquest cas han perdut la força, l'energia que genera i acompanya a la ràbia i no han descobert que són capaços de cridar. Quan la ràbia no s'expressa adequadament,  l'energia que remou es queda estancada, acumulada, transformada en por, en desencís i en negació d'un mateix.  És molt important treure la ràbia. És una manifestació de vida i força absolutament saludable. Però saber-la treure de forma assertiva és tot un art i no sempre estem en condicions de poder o saber fer-ho. I també passa que, el més normal ...

Llegint el llibre de R.T.i J.Bayard ! Socorro tengo un hijo adolescente! m'he animat a preguntar-me en molts moments què era el que realment em venia de gust fer. M'he animat, a escoltar, com diuen els autors "el meu ésser intern". I si et pares a fer-ho, a quedar-te en silenci uns moments, fer-te la pregunta, "què vull ara?" i escoltar el primer cop que et ve, potser t'escapes una mica de la visió de la vida com un tunel d'obligacions i compromisos. De rutines i pors. D'això tracta aquest programa de Pensamiento Positivo, de l'autenticitat .

By C.Rivera Sembla que últimament guanyo sempre, i no m'agrada tant com abans. Sento compasió, amor de veritat, per  les dones que avui representen la història amb la que vaig créixer. En la nostra infantesa, varem començar a repetir una història amb algú (o amb unes quantes persones). Es tractava d'alguna competència familiar per aconseguir ser reconegut (reconeguda). La batalla pel propi espai mai és fàcil. Tothom se l'ha lliurada. Sempre hi ha qui tu  creus que és més llest, més guapo, més estimat... Comença llavors una guerra (el grau de crueltat és sempre subjectiu) que pot durar tota la vida; tot el temps que la facis durar. És la interminable batalla per aconseguir la teva pròpia estima. Quina importància té si aquell o aquella brillava més que tu? Ni tant sols saps que fos cert!!. El nostre inconscient amaga les envejes, les guarda en calaixets, les envejes i tots els plors reprimits o expressats, tot!  Està tancat, a les fosques, ni tu sola (o sol) saps q...

 Estava llegint el bloc de Francisco Alcaide i he pensat que tenia molta raó. Com a clau de l'èxit només n'hi ha aquesta de la que ell parla... La pregunta és, com és possible que tant poca gent pugui aplicar-la? Aquí us deixo la seva entrada !

Una veu que considera que res no és perfecte, que al dia de platja li falta alguna cosa, i que no para de dir-te que,  un moment com aquell, i tu,  sentint-te malament! Una veueta petita i rondinaire dintre teu que diu que mai et comportes com ho hauries de fer, que sempre hauries d'estar més tranquil·la, més contenta, més espavilada!  Doncs benvingut o benvinguda al club! D'això se'n diu un diàleg intern poc constructiu, poc amic teu... A partir d'aquesta constatació, senzilla, et proposo dues feines. La primera que descobreixis on és la veu, fora de tu, que fa el mateix; criticar-te continuament. Sempre hi és també. A la veueta aquesta impertinent que et persegueix de continu s'hi afegeix algú del teu entorn, a casa, a la feina , entre els amics, que sempre et rondina.  No te cap misteri! És com  si a la teva veu li haguessin posat un altaveu i ambdues formes crítiques de veure el món (a tu i al món) es fessin companyia. Es compleix  l'adagi que diu...