Sempre n'hi ha una altra manera de mirar-ho tot!

Les coses no són ni bones ni dolentes, oi? Aquest programa de Punset, en què divulga els estudis de la neurocientífica Daphne Bavelier sobre les possibles aplicacions dels videojocs en l'educació i la rehabilitació de pacients és un bon exemple.

Tot en aquesta vida és útil; els jocs de guerres i matances fantasmagòriques milloren la vista i la capacitat de percepció dels fenòmens.

(Si no es carreguen bé els vídeos, podeu llegir l'entrevista a la Daphne Bavelier.)





Comentaris

  1. Francesc Caravaca6 de desembre del 2012, a les 11:22

    La veritat es que tot va massa ràpid, o pot ser jo massa lent ... ;-)

    Quan creus que domines una cosa ... ja esta obsoleta, un altre més moderna i millor l'ha substituït. I davant d'això podem triar, deprimir-nos o "espavilar-nos".

    Es una decisió que hem de prendre cada dia.
    Francesc

    ResponElimina
  2. Joana Martínez Montabes6 de desembre del 2012, a les 13:37

    Hola Francesc ! Gràcies per estar per aquí! Quan tinc aquesta sensació la relaciono amb un sentiment d'impotència davant del món. Com si el món fos sempre més gran i inabarcable. Em sembla que és una "malaltia" molt comunca en els nostres temps. I com dius, cada dia, davant d'aquest sentiment, fem l'elecció de concretar, de limitar, de decidir què aprenem de nou i què deixem passar, no?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »