Tens una veu rondinaire dintre teu?

Una veu que considera que res no és perfecte, que al dia de platja li falta alguna cosa, i que no para de dir-te que,  un moment com aquell, i tu,  sentint-te malament!

Una veueta petita i rondinaire dintre teu que diu que mai et comportes com ho hauries de fer, que sempre hauries d'estar més tranquil·la, més contenta, més espavilada!  Doncs benvingut o benvinguda al club! D'això se'n diu un diàleg intern poc constructiu, poc amic teu...

A partir d'aquesta constatació, senzilla, et proposo dues feines. La primera que descobreixis on és la veu, fora de tu, que fa el mateix; criticar-te continuament. Sempre hi és també. A la veueta aquesta impertinent que et persegueix de continu s'hi afegeix algú del teu entorn, a casa, a la feina , entre els amics, que sempre et rondina.  No te cap misteri! És com  si a la teva veu li haguessin posat un altaveu i ambdues formes crítiques de veure el món (a tu i al món) es fessin companyia.

Es compleix  l'adagi que diu que el que hi ha dins és a fora, de la mateixa manera que és igual el que hi ha a dalt i a baix, al cel i a  la terra.

Un cop que descobreixis la teva veu homònima a l'exterior et proposo que no t'enfadis gaire. És a dir, la segona feina consisteix en adonar-te que això és així, que per molt que t'escarrassis en queixar-te de tota aquesta gent pesada, que no te contemplacions a l'hora de dir tot el que la molesta, ells són la part teva que parla en veu alta.

La millor pràctica -la millor teràpia- per deixar d'atossigar-se amb un diàleg intern desqualificador -la teva pròpia veueta interna insatisfeta- és començar a dir les coses en veu alta. Plantar cara! Plantar cara quan toqui o, com a mínim, poder verbalitzar fluixet tot el que a tu t'emprenya. Tota la ràbia que guardem, acumulada i callada per por dir les coses, ens parla després a nosaltres queixant-se sens parar. Val més dir les coses quan toqui i a qui toqui!!

I si tu ets d'aquelles persones que no pot parar tot el dia de queixar-se el cas és a la inversa. A dins teu - i aprop teu- sempre hi ha algú que plora.  Que plora perquè el món no és com ell, o ella, vol.

La ràbia no expressada es converteix en plor, per dins, en forma de veu interna desqualificadora. I el plor no percebut es coverteix en crítica àcida, impossible de ser contingunda, cap a fora. En aquests casos cal un acte d'amor i començar a entrenar-se dient les crítiques molt fluixet -per a que ningú les senti- fins que siguis capaç d'estimar, i callar-les, perquè en el teu cas, els altres, són la part teva que,  en silenci,  plora.



Un bloc s'alimenta de comentaris! Diga'm la teva! 
Te gusta?