Últimament guanyo sempre

By C.Rivera

Sembla que últimament guanyo sempre, i no m'agrada tant com abans. Sento compasió, amor de veritat, per  les dones que avui representen la història amb la que vaig créixer.

En la nostra infantesa, varem començar a repetir una història amb algú (o amb unes quantes persones). Es tractava d'alguna competència familiar per aconseguir ser reconegut (reconeguda). La batalla pel propi espai mai és fàcil. Tothom se l'ha lliurada. Sempre hi ha qui tu  creus que és més llest, més guapo, més estimat... Comença llavors una guerra (el grau de crueltat és sempre subjectiu) que pot durar tota la vida; tot el temps que la facis durar. És la interminable batalla per aconseguir la teva pròpia estima.

Quina importància té si aquell o aquella brillava més que tu? Ni tant sols saps que fos cert!!. El nostre inconscient amaga les envejes, les guarda en calaixets, les envejes i tots els plors reprimits o expressats, tot!  Està tancat, a les fosques, ni tu sola (o sol) saps que segueixes plorant. És la condició de la naturalesa humana; l'inconscient és com un nen petit que plora, no importa que el temps hagi passat, per ell sempre és present...

I aquesta confusió fa que no oblidis, i quan trobes a una persona que repeteix algun dels trets que tu odiaves, o amagaves, o et feies venir, segueixes enganxat a la batalla, practicant a diari petits episodis d'aquella guerra interminable. Per dir-ho menys poéticament, si vas aprendre a callar per por davant d'una mare, un pare, o un germà gran, seguiràs fent-ho a diari davant una amiga, un marit o un company de feina. I tots aquests personatges et resultaran odiosos i descarregaras (teòricament) perquè probablement segueixes en silenci, una ira que sempre troba justificacions però mai troba fi.

Doncs últimament sempre guanyo. Sóc més reconeguda que  les dones que representen i encarnen la meva rivalitat, però no ho frueixo, perquè he après a omplir la meva pròpia falta d'amor d'una forma més pràctica.