Millor xiuxiueja!

Diu l'Antonio Blay en el seu llibre Ser. Curso de psicologia de la autorealización  que l'energia amb que cada persona arriba al món ha d'"actualitzar-la", això significa que ha de viure-la, que ha d'experimentar-la per ser conscient de que la té.  En el cas d'una de les emocions més quotidianes, la ràbia, és possible que algunes persones no s'hagin atrevit a expressar-la, i per tant, no siguin conscients d'ella. En aquest cas han perdut la força, l'energia que genera i acompanya a la ràbia i no han descobert que són capaços de cridar.

Quan la ràbia no s'expressa adequadament,  l'energia que remou es queda estancada, acumulada, transformada en por, en desencís i en negació d'un mateix.  És molt important treure la ràbia. És una manifestació de vida i força absolutament saludable.

Però saber-la treure de forma assertiva és tot un art i no sempre estem en condicions de poder o saber fer-ho. I també passa que, el més normal és que si portem molts anys empassant-nos la ràbia, probablement viurem amb persones que ens equilibren, és a dir, que criden molt. Sembla que en el món les coses estan sempre equilibrades i ordenades; si  uns en tenen molt, els altres ben poc, com si l'energia estigués distribuïda (encara que sigui malament...)

Quan una persona comença a refermar-se, a ocupar el lloc que la seva energia aporta al món, comença a enfrontar-se amb les persones del seu entorn (amb aquelles que exerceixen de limitadores). Normalment es fa difícil i pesat mantenir tot el dia un alt  grau d'enfrontament, i això, no  ajuda a reequilibrar les relacions.  Si  es repon a tots els improperis o impertinències de les persones "vomitadores" de ràbia s'estaria tot el dia discutint. Per això va bé fer l'exercici conscient de "xiuxiuejar" la ràbia. No cal que l'altre se'n enteri, n'hi ha prou amb que Jo sàpiga que he optat pel meu bàndol, per defensar-me i considerar-me útil i amb raó, ja que, generalment, "empassar-se" la ràbia va acompanyat de falta d'autoestima i del propi reconeixement.   si no és aconsellable respondre 100 sobre 100 vegades, l'exercici de defensar-se i cridar silenciosament també va bé; es, igualment, manifestar energia, treure ràbia.

En el cas de les persones "vomitadores" de ràbia, l'exercici de xiuxiueig també va bé. Qui no pot contenir la ràbia davant  el desordre o les inconveniències provocades pels altres,  sap molt bé que després de l'explosió arriba la culpa, i la culpa és por del desamor.

En el fons, qui no expressa la ràbia te por de no ser estimat, i qui l'expressa, s'arrisca a no ser-ho.

Per això també és bo l'exercici del xiuxiueig. Si sé que seria convenient callar-me i no cridar en moltes situacions, però no puc estar-me de fer-ho davant de la incompetència o la injusticia, val la pena que no ho faci cridant. Si moltes vegades quan es crida el penediment és gairebé immediat, l'exercici de treure de dins el malestar que genera la ràbia de forma continguda, gairebé en silenci, és una bona solució.

O sigui que benvinguts els rondinaires!! Però això sí, plens de consciència de que només és un exercici alliberador i de que s'estan entrenant...