CréixerMent

Sovint en les "escaramusses" amb els altres en resultem ferits; alguna cosa que em parla d'injusticia, alguna cosa que es dol del tracte que he rebut, alguna cosa que no acabo d'entendre però que a dins em fa mal. El primer és un cop de  pura sensació, el cos ens diu que allò fa mal.  A menudo en las "escaramuzas" con los otros resultamos heridos; alguna cosa que me habla de injusticia, alguna cosa que se duele del trato que he recibido, alguna cosa que no acabo de entender pero que me hace daño. Para leer más. Sovint pot ser que, fins i tot, no entenguem les raons i que només la ràbia que sentim davant d'una persona ens orienti per saber com s'ha originat aquella catàstrofe interior. En aquests casos, quan ni sabem el què,  la raó és més profunda i jeu amagada sota incomptables capes de bons propòsits i millors pensaments. És en aquests casos, quan la part ferida plora intensament,  però en un lloc perdut de  l'inconscient, quan és més fà...

Podria semblar que el créixerment requereix d'espais, llocs o temps especials per donar-se. Podria semblar que només les lectures profundes, els discursos savis, els cursos i tallers, serveixen per fer-ho. Podríem somiar que podem triar quin és el moment adequat, les persones adequades, la situació adequada  que despertarà en nosaltres més sabiduria o ens allunyarà de les limitacions que no estimem del nostre caràcter.Però, la veritat, és que, igual que no podem triar les coses que ens passen, tampoc podem limitar el créixerment als moments de solemnitat. Sencillament, les coses passen. El moment adequat per no callar -quan els altres parlen-  encara que no tinguis la paraula perfecta. El moment adequat per poder callar i deixar de guanyar uns quans motius dels quals apenedir-te. El moment per atrevir-te a fer allò que semblava impossible. El moment de poder ser un@ més entre els altres,  sense sobresurtir. El moment d'afrontar la por que far dir algunes paraules i el...

Diu l'Eduard Punset en l'entrevista que podreu llegir a sota, que els éssers humans tenim una capacitat infinita de ser infeliços i aquesta frase no em sorprèn, al contrari, n'estic convençuda. Sembla que la tendència natural dels 40 a 50.000 pensaments automàtics diaris que genera el nostre cervell de forma no conscient se centrin en repassar el món;  el món en general, el món particular, el món representat en aquells que viuen amb nosaltres, el nostre món interior i trobar-lo, habitualment,  imperfecte. Sembla que tinguem clarament definit, en els nostres patrons de pensament, què és el que és correcte, el que està bé, EL QUE HAURIA DE SER, i tota la resta de coses, esdeveniments, comportaments nostres i dels altres, s'entesti en allunyar-se d'això,  i que EL QUE ÉS, acostumi a ser una ombra, mal pintada, esquinçada; una còpia molt lluny del nostre ideal. I això sembla que funcioni sense perdó en tots o en alguns dels aspectes de la nostra vida (la feina, la cas...