La part ferida

Sovint en les "escaramusses" amb els altres en resultem ferits; alguna cosa que em parla d'injusticia, alguna cosa que es dol del tracte que he rebut, alguna cosa que no acabo d'entendre però que a dins em fa mal. El primer és un cop de  pura sensació, el cos ens diu que allò fa mal. 

A menudo en las "escaramuzas" con los otros resultamos heridos; alguna cosa que me habla de injusticia, alguna cosa que se duele del trato que he recibido, alguna cosa que no acabo de entender pero que me hace daño. Para leer más.

Sovint pot ser que, fins i tot, no entenguem les raons i que només la ràbia que sentim davant d'una persona ens orienti per saber com s'ha originat aquella catàstrofe interior. En aquests casos, quan ni sabem el què,  la raó és més profunda i jeu amagada sota incomptables capes de bons propòsits i millors pensaments. És en aquests casos, quan la part ferida plora intensament,  però en un lloc perdut de  l'inconscient, quan és més fàcil que tapem els  plors a cop de raonaments. I ara què em passa? I ara com faré allò que havia de fer?  I ara,  per què això???
És com si fos el plor d'un@  nen@ poc oportú que mai tenim el temps d'atendre. És com si la vida diària i els seus requeriments ens impedissin d'entretenir-nos amb aquella part que ens  plora o crida , d'amagat, en el fons de nosaltres.
I com més fugim, com més raons li donem per dir-li que a la seva edat aquestes coses no s'escauen, com més voltes fem i fem a la situació que ha originat el plor per negar-li-ho o complicar-li el dret de sentir-se com se sent, més difícil ho fem i més ens fa nosa.
És evident, quan aquesta part plora, que esperava alguna cosa que no s'ha donat. És evident que centenars de pensaments, d'expectatives sobre el que havien de fer els altres,  brollaven i han estat incomplertes. És evident que "esperar" és un malg negoci perquè posa en mans que no són nostres les nostres solucions. Però quan, en el moment de veritat, la part dolguda plora, de poc serveix fugir-ne i criticar-la, de poc serveix treure-li la raó; és com passa amb els nen; és com passa amb els altres. Davant del dolor, de res serveix treure-li la raó. Com a mares,  primer fem abraçades,  després escoltem i després diem unes quantes paraules: "és doloròs, oi?" "Ets sens molt malament", i deixem els judicis i els advertiments per a un moment en què aquella petita ànima s'hagi sentit reconfortada per nosaltres i pugui obrir la seva ment i deixar-se aconsellar. Doncs igual passa amb la part que plora dins de nosaltres, que tenim el dret a tenir-la i l'obligació d'emparar-la.




D'alguna manera, la comprensió necessària cap a nosaltres -o cap els altres- neix de salvar la diferència entre el "com hauria de ser" i "com sóc", entre el que penso i el que sento, entre la meva part adulta i la meva nen@ interior. Aquests moments de desamor propi es poden treballar amb EFT i una altra forma de cultivar-los ens la proposa en aquest vídeo en Jaume Campos, un kinesiòleg valencià: "Aprender a sentir". Espero els vostres comentaris!