La felicitat és l'absència de por
Diu l'Eduard Punset en l'entrevista que podreu llegir a sota, que els éssers humans tenim una capacitat infinita de ser infeliços i aquesta frase no em sorprèn, al contrari, n'estic convençuda. Sembla que la tendència natural dels 40 a 50.000 pensaments automàtics diaris que genera el nostre cervell de forma no conscient se centrin en repassar el món; el món en general, el món particular, el món representat en aquells que viuen amb nosaltres, el nostre món interior i trobar-lo, habitualment, imperfecte. Sembla que tinguem clarament definit, en els nostres patrons de pensament, què és el que és correcte, el que està bé, EL QUE HAURIA DE SER, i tota la resta de coses, esdeveniments, comportaments nostres i dels altres, s'entesti en allunyar-se d'això, i que EL QUE ÉS, acostumi a ser una ombra, mal pintada, esquinçada; una còpia molt lluny del nostre ideal.I això sembla que funcioni sense perdó en tots o en alguns dels aspectes de la nostra vida (la feina, la casa, les relacions de parella, la vida familiar, la imatge del nostre cos...) .
Afortunadament, com diu l'Eduard Punset, la ciència ens està ajudant a descobrir claus per sortir del que podria ser un laberint infinit.Una de les més importants és el descobriment de que l'autonomia emocional és possible. De que existeix un filtre entre la Realitat i el que nosaltres entenem com a tal. De que davant de qualsevol situació podem triar la nostra reacció; és a dir, podem "gestionar" l'emoció, convertir-nos en observadors de les nostres emocions i aprendre -amb paciència- l'art de reconduir-les i a l'hora respectar-les.El pensament automàtic i repetitiu ens enclota en un món ple d'imperfecció, però la passió, el coratge, el compromís, la determinació, la persistencia i la paciència ens fan connectar amb la intuició i la potència; amb el nostre costat creatiu inconscient. Només cal ser humil; estar disposat/da a descobrir que és probable que no tinguem la raó i que és possible que el món imperfecte sigui tant sols un invent nostre.
Us deixo amb l'entrevista a Eduard Punset: La felicidad es la ausencia de miedo.
.jpg)
Justament acabava de tirar aquest article que havia guardat a la bossa de la feina a la paperera. L'he recuperat i l'he posat al lavabo on deixo els articles per tal de que "algú" els llegeixi. Dues cosetes, en relació a l'article del Punset, una en quant a gestionar les emocions, crec que és vital per el nostre benestar i l'altra la paciència. Cal temps, cal esperar per sentir les emocions, veure que ens diuen mirar amb què ens connecten i descobrir que hi ha darrera i quina nova mirada ens pot ajudar a transformar-las, si cal. Gràcies, Joana, per ser aquí cada diumenge per la nit. Em costava anar a dormir sense veure que ens oferies.
ResponEliminaQuan no tens por i arrisques, no sempre el resultat que hem previst és el que obtenim. Però, si som prou analítics i aconseguim avaluar el que ens ha passat, segurament hi ha un aprenentatge a fer que ens aporta l'ànim per continuar tirant endavant en la elaboració del camí triat per aconseguir la nostra felicitat.
ResponEliminaHola Josepa! Quin comentari més bonic! M'ha agradat molt això de que et costava anar-te'n al llit sense saber que us oferia :-)
ResponEliminaPerò el que tu ens ofereixes no té preu; que cal exercitar la paciència de sentir les emocions, que cal no fugir, sobreposar-se a la urgència i al neguit, per descobrir què hi ha darrera de cada emoció, de cada pensament...
Tens raó, Paqui; no sempre que hi apostem ens en sortim, però, justament, en els entrebancs és on està l'aprenentatge i, saber veure això, jo diria que és el que marca la vertadera frontera en qualsevol camí.
ResponEliminaFa molt poc temps la meva filla va començar a tenir por a la foscor i a la idea de la mort. Jo estava ben preocupada. Sempre havia estat una nena sense pors i ara de cop la por apareixia. Van passar uns dies, i tota ella va experimentar un canvi. Plorava sovint, estava neguitosa. Un dia veig que baixa tota sola les escales de casa a les fosques i es dirigeix al pàrquing. A mig camí s'atura i se n'adona que està baixant a les fosques. Torna enrere i obre el llum i continua el seu camí. Mentre puja les escales em poso davant d'ella rient i li pregunto: on se n'ha anat la teva por? I ella em contesta: Mama, ja no tinc por. Quan estic contenta, mai tinc por! No sé si la felicitat és l'absència de por o la por és l'absència de felicitat!
ResponEliminaQuina història més bònica! I quanta raó! Què serà primer, la por o la felicitat?
ResponEliminaM'acabo de llegir l'article que ha aparegut a La Contra de la Vanguàrdia. M'ha encantat. Jo fa un temps que intento treballar en aquesta línia. No és fàcil!!! Tots ens hem de despendre d'un llastre molt pesat que ens ha anat afegint amb el pas dels anys l'escola, la religió, la família, la societat... Primer t'ho has de creure per després poder-ho aplicar. Jo vaig començar a plantejar-me tot això en el moment en que vaig ser mare i vaig començar a mirar-me les coses també des de fora. Va ser llavors quan veig veure que hi havia aspectes de l'ensenyament que no m'agradaven i que jo mateixa a vegades aplicava a les meves classes!!! Ufff!!! En aquell moment vaig començar a fer-me preguntes, a buscar respostes, a posar-me realment en la pell del nen i la nena que cada dia esperen de tu alguna cosa més que un munt d'aprenentatges. I aquesta és la part més complexa, perquè com a persones venim carregats amb la nostra motxilla de casa. Una motxilla que saps que cal deixar penjada a la porta de la classe abans d'entrar si vols fer bé la teva feina. La feina de l'ensenyant, i de totes aquelles persones que treballen amb persones és molt dura i està poc reconeguda. Tenim però la gran sort de poder estar en un lloc privilegiat. I això cal aprofitar-ho!!
ResponEliminaEmociona llegir l'emoció que li poses a la teva feina. Gràcies Olga per aquest comentari.
ResponElimina