Deixar de pensar
A vegades ens invaeix un sentiment de tristesa profund que no està relacionat amb les coses del món; o així ho sembla. A vegades sembla que una pena interna i profunda se'ns ha engaxat com una boixa enganxinosa i no sabem per què. Què esperavem que no ha passat? Quin era el somni...?
A veces nos invade un sentimiento de tristeza profundo que parece que no está relacionado con las cosas del mundo. A veces parece que una pena interna y profunda se nos ha enganchado com una niebla pegajosa y no sabemos por qué. Qué esperábamos que no ha pasado? Cuál era el sueño?. Para leer más.
Què esperàvem que no ha passat? El cos s'avança sempre al pensament. Parla sense paraules i es fa escoltar enmig del soroll més estrident; el cos ens parla. Encara que no sapiguem les raons -segurament, perquè no sabem les raons- el cos ens parla. El dolor, la tristesa, prenen el lloc al pensaments.
I què esperàvem que no ha passat?
Diuen que la tristesa és com una frontera que dibuixa la diferència entre el que va ser i el que ara és. El que és i que s'acabarà. Diuen que la tristesa la pateixen els que volen que tot segueixi igual. O aquells que esperaven allò que mai els hi va passar.
El cos s'avança al pensament, o el pensament és tant ràpid que la consciència no el dexifra més que per aquell rastre que deixa en forma de dolor. Diuen que la tristesa és la més romàntica de les emocions, la d'aquells que esperavem que el món no canviés.
I tant se val que sigui un món imaginari, el món del que podria ser i no és. Diuen que la tristesa és aferrar-se a la pèrdua, enrocar-se en la pena, quedar-se en la profunditat de l'enyorança; abandonar-se al res.
Podria dir-se que dos tipus de camins ens ajuden a recuperar-nos d'aquestes situacions de tristesa. D'una banda, l'observació dels nostres pensaments. Malgrat que no en siguem conscients, segurament estem immersos en una riuada de pensaments i si ens fixem en el seu sentit, en el tema de què tracten, sabrem de què ens està parlant el cos i també què esperavem que no ha passat.
D'altra banda, els pensaments, les creences de què és la vida i què esperem -o exigim- d'ella o de nosaltres acostuma a ser la raó última de la tristesa i el dolor. Per això un magnífic exercici és deixar de pensar. En moments difícils, aquesta pràctica, no té preu. Què en penseu? :-)
A veces nos invade un sentimiento de tristeza profundo que parece que no está relacionado con las cosas del mundo. A veces parece que una pena interna y profunda se nos ha enganchado com una niebla pegajosa y no sabemos por qué. Qué esperábamos que no ha pasado? Cuál era el sueño?. Para leer más.
Què esperàvem que no ha passat? El cos s'avança sempre al pensament. Parla sense paraules i es fa escoltar enmig del soroll més estrident; el cos ens parla. Encara que no sapiguem les raons -segurament, perquè no sabem les raons- el cos ens parla. El dolor, la tristesa, prenen el lloc al pensaments.
I què esperàvem que no ha passat?
Diuen que la tristesa és com una frontera que dibuixa la diferència entre el que va ser i el que ara és. El que és i que s'acabarà. Diuen que la tristesa la pateixen els que volen que tot segueixi igual. O aquells que esperaven allò que mai els hi va passar.
El cos s'avança al pensament, o el pensament és tant ràpid que la consciència no el dexifra més que per aquell rastre que deixa en forma de dolor. Diuen que la tristesa és la més romàntica de les emocions, la d'aquells que esperavem que el món no canviés.
I tant se val que sigui un món imaginari, el món del que podria ser i no és. Diuen que la tristesa és aferrar-se a la pèrdua, enrocar-se en la pena, quedar-se en la profunditat de l'enyorança; abandonar-se al res.
Podria dir-se que dos tipus de camins ens ajuden a recuperar-nos d'aquestes situacions de tristesa. D'una banda, l'observació dels nostres pensaments. Malgrat que no en siguem conscients, segurament estem immersos en una riuada de pensaments i si ens fixem en el seu sentit, en el tema de què tracten, sabrem de què ens està parlant el cos i també què esperavem que no ha passat.
D'altra banda, els pensaments, les creences de què és la vida i què esperem -o exigim- d'ella o de nosaltres acostuma a ser la raó última de la tristesa i el dolor. Per això un magnífic exercici és deixar de pensar. En moments difícils, aquesta pràctica, no té preu. Què en penseu? :-)
.jpg)
Sovint he experimentat la decepció per la realitat que vivia. L'agraiment estava molt luuny lluny del meu vocabulari i la insatisfacció molt arrelada en mi. Ara veig que quan no espero res ho tinc tot i més i segueixo veient que quan tinc expectatives segueixo quedant insatisfeta. Acostumava a creure que allò que vivia no era el que em tocava, que segur que amb unes circunstàcies diferents jo seria feliç. Ara començo a agrair el que m'arriba i saber que el que tinc aquí i ara és el millor. Tot i que... segueixo enfadant-me en un primer i en un segon moment.
ResponEliminaPtonets
No sempre resulta fàcil deixar de banda la tristesa. Malgrat això, l'esforç per veure tot el positiu que tenim i que ens passa s'ha de fer diàriament. Perquè a la majoria de persones, ens passen coses positives, i de vegades, coses disfrassades de negativitat, però que admeten una lectura diferent.
ResponEliminaEscollir entre acceptar de manera positiva el que ens ve, o enfadar-nos i entristir-nos, és una opció que fem nosaltres.
Sylvia
Quina gran veritat, Sylvia; és opció nostra escollir no el que ens passa però si la reacció. Però difícil de practicar amb totes les seves conseqüències...
ResponElimina