CréixerMent

#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana Es desperta, un altre dia. Obre els ulls i aixeca les persianes de les esperances. Ausculta el cor, buit, com ahir. Baixa a l'estómac, no té gana. Fa mitja volta i comprova que les lumbars fan mal. Torna al cap. Com s’ho feia, abans, per treure's de sobre aquest estat tan murri? Se n'ha oblidat. Es gira i aconsegueix llevar-se. El pijama li va gran, com tota la vida li han anat les expectatives. @joana.martinezmontabes

Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo! @joana.martinezmontabes

#PerlesQuotidianes N'havia fet una segona, d’ullada, però no va saber trobar-hi més defectes que a la primera.  Se’l va tornar a mirar, però, al final, es va prendre unes hores per descansar-ne. Es va arraulir al sofà, duent-lo a la mà, i va aspirar-ne l’olor impossible, la fredor impostada.                I tipa ja, enfarfegada, va agafar un grapat de pronoms febles i els va llançar sobre el paper perquè, allà on escaigués, s’hi fessin forat! @joana.martinezmontabes

#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se. @joana.martinezmontabes

  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí . @joana.martinezmontabes

El Nadal són petons i soroll. Soroll de copes, forquilles i riures. Gent,  soroll i llum; molta llum!

Per sortir-se'n calen les dues coses,  desfer els nusos que et lliguen al motlle i ser conscient que en un remot nivell Tu els has creat.