El caminador

Només se sentia el lleu xerric que feia el caminador d’uns dies ençà. Les rodes grans anaven una mica al seu aire i deixaven una marca opaca sobre el marbre clar del menjador. Es podien llegir tots els viatges que havia fet aquell matí de la butaca al lavabo, anar i tornar.

El gat tigrat obria amb mandra un ull per vigilar-la. Ja hi torna, pensava. I estirava  les potes i feia un Marjaryasana natural.

Ella ja hi tornava, amb les mans cargolades als mànecs i els peus cercant, enmig d'aquelles rodes que grinyolaven, l'espai segur.

Es va apropar a la taula i va posar dret el tapet de ganxet de la seva mare. L'últim que li quedava. Aquelles flors s'haurien de canviar, va pensar davant el reguitzell de fulles esgrogueïdes  que entapissaven la taula.

Fora plovia. Un tamís d'aigua regalimava finestra avall i les flors del llimoner s'esmunyien i queien xopes al peu de l'arbre.

Va seure de nou. El rosari estava a punt de començar a “Ràdio Maria”. I anava passant del segon al tercer Misteri, quan  la “cuenta” se li va quedar varada en mig dels dits. Se'n havia descuidat. I una urgència profunda li feia veure el vàter lluny, molt lluny. Es va agafar als braços del silló per aixecar-se. Va alçar el cos, i ja estava a punt de tocar el taca-taca quan una onada líquida i calenta li va caure entre les cames. 

Pressa, ja no  n'hi havia cap.

#PerlesQuotidianes #VellesaQuotidiana

@joana.martinezmontabes

@asociacionincontinenciaasia