Restes de vida

Il·lustració @la.mediana
#PerlesQuotidianes 

Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?  
Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes.

Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició.

Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!




@joana.martinezmontabes

Comentaris

  1. Margarita Abella Mestanza25 de febrer del 2024, a les 20:28

    Joana molt be! Contentes les galledes del seu espai recuperat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana Martínez Montabes25 de febrer del 2024, a les 22:07

      Això, anar fent espai! Una abraçada Margarida!

      Elimina
    2. Aurora Giménez Padilla26 de febrer del 2024, a les 19:31

      Una perla més al sac, Joana.
      Són molt boniques, aviat tindràs fet un collaret molt valuós.

      Elimina
    3. Joana Martínez Montabes26 de febrer del 2024, a les 23:16

      Ooooh! Quina bona idea! Gràcies Aurora!!

      Elimina
  2. Rosa M Coso27 de febrer del 2024, a les 14:51

    Precios i genia, tens una gran capacitat per poemar allò quotidiani

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana Martínez Montabes28 de febrer del 2024, a les 14:00

      Gràcies Rosa! És un repte que la poesia estigui on menys l'esperes!

      Elimina
  3. Anònim27 de febrer del 2024, a les 18:59

    Molt bonic, Joana; la bellesa de la quotidianitat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ESPOLSANT ELS MOBLES27 de febrer del 2024, a les 19:08

      Molt bonic, Joana; la bellesa de la quotidianitat!

      Elimina
    2. Joana Martínez Montabes28 de febrer del 2024, a les 14:01

      Gràcies Farners! I recomano a les meves amigues que et llegeixin, que és tot un plaer!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El mar

Imatge
#PerlesQuotidianes   Il·lustració @la.mediana  Era blau, condemnadament blau, tan intens com el cel ordenava. Era blau, i llis, i dolç; immens. El sol d’agost, que una mica més tard fondria la finestra, a les set del matí la deixondia perquè sentís la xiscladissa de les gavines. Ella sortia al balcó de l'hotel per admirar aquell mar sorneguer, i es delia amb la seva remor blava esbocinada a la sorra.  Com una criatura juganera li demanava atenció, ara m'avanço, ara m'amago, ara em deixo caure esmaperdut. I un segon després, em llenço a l'arenera, com si deixés caure les armes i em rendís desesperadament.  Era matí trencat i a aquella hora, les aigües eren un llit còmode per als vaixells a motor, que plens de peixos i envoltats de gavines, les solcaven.  I ara no se'n sabia avenir, amb l'ànima estellada, quan liquidats aquells dies de vacances, davant de sa finestra només albirava les calces esteses -i els llençols- de la veïna del dava...
Read more »

El cel

Imatge
El camí era polsegós i ple de fulles mortes que aixecaven muntanyes despietades. Anava ensopegant. Els pardals que niuaven als arbres banyaven l’aire d’aguts refilets. S’amagaven entre les branques nues que cobrien el cel.   De tant en tant ensopegava perquè el mar bru de fulles li entorpia el camí. S’alçava i atiava a la marxa novament, sense recança. Glopejant l'aire. Destralejant les pors. Una tramuntana cega aixecava el polsim del fang grisós i ennuegava les paraules. No hi havia recés, no hi havia camí. Però va enlairar el cap i es va adonar que els seus pensaments ja eren el cel. Violeta del tot. #8M #PerlesQuotidianes #JuntesFaremNostraLaNit Foto: joana.martinezmontabes 
Read more »

Arbuniel

Imatge
#PerlesQuotidianes "Las aguas de Arbuniel"'.  Foto editada @la.mediana La inundava aquella alegria contagiosa dels dies d'estiu. La sensació que la carn és tova i que es viu flotant sobre una bombolla delicada que fa pampallugues. L'aire, càlid però sense cremar, li fregava la pell. Qualsevol bajanada la  feia  riure i un cant com d'ocell feliç se li ennuegava a la gola, que li petava en esclats tremolosos, com anellades dins de l'ànima. La llum era dolça, radiant, tranquil·la, i li esclatava per tots el racons del cos, fent-lo vessar alegria com si fos una suor lleugera, estimada i persistent. Les fulles dels arbres ballaven dolçament i cegament i permetien als éssers vius creure's que el paradís vivia a prop. I tot va ser un moment, només un moment, en què el braç d'una amiga li va permetre recolzar-se,  per tancar els ulls enmig de la joia estival, i concentrar-se a escoltar el Diamonds and Rust de Joan Baez,  a l’hora que caminava ...
Read more »