CréixerMent

By P. Francisco 2012 Quantes vegades es trenquen els nostres somnis de perfecció? Quantes vegades el nostre jo ideal (allò que creiem que hauríem de ser) s'estavella contra el nostre jo idea (allò que estem convençuts que som). En tots els casos estem errats. Ni som l'ideal (impossible) ni la idea (parcial) de nosaltres que varem construir a contra corrent. Diuen que només representem un paper,  que és la tensió entre l'un i altre (l'ideal i la idea).

Quan una idea se't fa pesada dins, quan la sensació de desgast, de cansament, d'avorriment o d'impotència t'envaeix...Quan la tensió a la boca de l'estòmac és pesada, quan les espatlles i la nuca fan mal fins no saber on...és en allò on estàs posant la teva atenció ! Què és l'atenció ? És la capacitat d'orientar la ment cap un objecte (intern o extern) concret. L'atenció és com un objectiu, com un  focus, com una lot, i està molt relacionada amb la vista (en què focalitzem la vista) però també hi  intervenen tots els altres sentits. Quina importància té això? Doncs que no acostumem a ser conscients de que la nostra atenció és aquest focus regulable. No acostumem a adonar-nos que quan estem agobiats o deprimits estem "focalitzant" en una sensació física,  en un pensament o en una emoció. El focus està posat en allò que ens pertorba! La gràcia està en adonar-se de que es pot educar l'atenció i, per tant, moure-le, conduir-la de fo...

Si ho penso bé, no n'hi ha cap motiu  a la meva vida per ser infeliç. Probablement només és un costum. Ens acostumem a esperar el que no és, a tenir por quan no toca, a considerar que no fem el què és adequat... Però no n'hi ha res, absolutament cap motiu per ser infeliç.

Avui us deixo una entradeta breu amb un vídeo que és molt bonic. Que el disfruteu!!

Estic a Alcalà d'Henares en un Encuentro de Técnicos de formación de l'Estat, disfrutant de la calidesa de les persones quan parlem d'allò que les apassiona i, a sobre, és la seva feina.  Com aconseguir renovar l'Administració pública per a que realment resulti útil a la vida de les persones?  Per  a les que estem aquests dies a la Universidad de Alcalá és una pregunta apassionant. L'article que us deixo avui també fa unes quantes preguntes, no sobre com millorar la societat, si no sobre una cosa que hauria de ser més fàcil, com millorar-nos a nosaltres mateix@s .  Cómo vemos las cosas, per Velma Lambert.

By O. Arenas En aquests temps és difícil nedar contra corrent o, potser, seria millor dir que nedar contra corrent ha estat i serà sempre difícil. El pes de les idees compartides és poderòs, no en va són les idees compartides les que creen la mateixa societat. I avui la idea més compartida és la de que aquesta societat, basada en el consum poc raonable i en el benefici sense sentit d'uns quants,  té poca viabilitat. Aquesta falta de viabilitat no sembla que generi esperança per obrir noves formes d'organitzar-se. Sembla que després del capitalisme fantasma, aquest en que vivim, que ni tan sols es basa en la producció,  sinó en l'especulació més fictícia, sembla, deia, que no n'hi ha res per descobrir. Tot plegat, una mena de maledicció eterna, perquè la recuperació -que sembla impossible- només seria recuperar llocs de treball per produir coses innecessàries,  al preu d'embrotir les persones i destruir les fonts naturals. I on comença la pressió de la pe...

En les últimes setmanes s'ha agreujat el meu mal de peus. Els metatarsians del peu dret m'estan fiblant inclús quan l'excursió és anar al super (o serà precisament perquè és anar al super? :-)  ) Els peus m'estan frenant, he tingut que deixar de còrrer, de fer marxes i d'agafar la bici, perquè el passeig no acaba bé. Avui una amiga em  comentava  que els peus representen el primer xacra . Sembla que el cap pot córrer massa però els peus es neguen a seguir-lo... Hi meditarem!