No negar-nos a res!

Aquests dies estic completament "abduïda" per la lectura del llibre La enfermedad como camino de T.Dethlefsen i R. Dahlke i espero disposar de temps per compartir amb vosaltres fragments i idees que m'estant capgirant. Però avui, ara, sento la necessitat de fer un resum, una introducció molt personal al contingut, motivada pel costum dels bons desitjos que intercanviem a començament d'any.

Ens desitjem llum, pau i amor però, inevitablement, en el mateix moment que formulem el desig, ens estem dient que els dies foscos, de dificultats i de ràbia no són desitjables.
Inevitablement, forçossament, ens estem dient que, probablement, molts moments de les nostres vides -fins i tot un percentatge ben alt de dies- no haurien de formar part del nostre repertori vital i això, malgrat que sigui molt ben intencionat, no deixar de significar que estem desqualificant una part molt gran de la nostra experiència.

I què ens hauriem de desitjar? Dies foscos, grisos i tensions?

Segurament, i aquí és on entra de plé la profunda reflexió filosòfica del llibre,  ens hauríem de desitjar ser vius, i això implica, forçosament, dies de llum i de foscor, dies d'amor i de ràbia, dies d'alegria i de dolor. La Vida és la suma del ying i el yang, del positiu i el negatiu, dels dos pols oposats que formen cada concepte, i si només volem disfrutar-ne d'un d'ells, ens dediquem a fugir, exclamar-nos, escridassar i negar el que és; en lloc de, simplement, observar-ho i deixar que passi, que sigui, acceptar el que és agradable i el que no ho és; no negar-nos a res...

Us prometo que m'està donant uns resultats fantàstics!

Si voleu podeu començar a llegir-lo aquí!

Comentaris

  1. Anònim14 de gener del 2012, a les 12:22

    Hola, avui parlava amb la Joana sobre la ràbia i li deia que jo la sento sovint, però l'expresso de manera poc útil. l'expreso fora de lloc i fora de temps, allunyada del moment en que s'ha generat i això comporta que els del meu voltant no entenguin o els molesti el meu comportament. M'emprenyen moltes coses però em censuro per sentir-ho, però com que ja s'ha generat aquesta energia encara que vulgui disimular-ho, hi ha momnet que surt i surt fora de lloc. Em sento falsa ja que no vull que es noti el que veritablement sento. Hi ha una negació d'aquesta part meva, miro de dismular-la, d'amagar-la. Però ara vull començar a acceptar-la i a donar-li el seu espai. A veure com me'n surto.

    Una abraçada,

    Josepa

    ResponElimina
  2. Joana Martínez Montabes15 de gener del 2012, a les 0:51

    Hola Josepa! És un acte de valor poder explicar les emocions, tal com tu ho fas. Sembla, doncs, que el valor necessari ja el tens... A veure com te'n surts!

    Gràcies per comentar-ho en el Bloc!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »