I si no crec en els meus pensaments?

Aquest matí m'he aixecat pensant  -quina contradicció- que realment seria bona la proposta de no creure's els propis pensaments. Torno a dir que no m'he begut l'enteniment, no... És que si jo no me'ls cregués, realment no serien operatius. M'explico; no es tracta de que desordeni la meva comprensió del món. No es tracta que no sàpiga decodificar llenguatge, imatge, visió, percepció, objecte, subjecte...no. No trio desorientar-me i perdre la capacitat cognitiva que la biologia i la meva història personal ha construït; no. Trio simplement establir una distància, diferenciar entre "pensament" i "realitat" i no de fer d'aquests conceptes dos sinònims. Fàcil? Difícil? Possible?

Els avantatges serien innumerables. La majoria d'escoles filosòfiques orientals i occidentals parlen d'això; de distanciar-se de l'objecte percebut per anar a trobar "a qui percep", de diferenciar els mecanismes que fan possible la percepció, inclosos els interns, de la consciència que percep.

Realment davant la pregunta... ¿però Qui és qui veu? Qui és qui sent? Qui és qui escolta? La resposta corrent sembla fàcil; sóc Jo. Una resposta automàtica que prové de l'única instància de consciència que fins ara contemplo; el Jo de sempre; aquell que no veu cap distància entre ell i un pensament.

Però establir-ne distància, separar-me del meu pensament, col·locar-me en el lloc de "l'observador", del Jo Real, del Jo Experiència com diu Daniel Gabarrró seguint a Antonio Blay  pot ser una experiència amb molts guanys. Si no estic obligada a creure cadascun dels meus pensaments vol dir que no he de "creure" que em sento trista, no he "creure" que ho he fet malament, no he de "creure" ... tantes coses!!!! Quants eren...? Quaranta o cinquanta mil pensaments automàtics els que va estimar Albert Ellis que es donaven en un dia?

Deunidó si n'estableixo distància entre ells i Jo i no me'ls crec....