Pensaments sobre la vergonya
 |
| By R.Martínez |
El mar
#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana Era blau, condemnadament blau, tan intens com el cel ordenava. Era blau, i llis, i dolç; immens. El sol d’agost, que una mica més tard fondria la finestra, a les set del matí la deixondia perquè sentís la xiscladissa de les gavines. Ella sortia al balcó de l'hotel per admirar aquell mar sorneguer, i es delia amb la seva remor blava esbocinada a la sorra. Com una criatura juganera li demanava atenció, ara m'avanço, ara m'amago, ara em deixo caure esmaperdut. I un segon després, em llenço a l'arenera, com si deixés caure les armes i em rendís desesperadament. Era matí trencat i a aquella hora, les aigües eren un llit còmode per als vaixells a motor, que plens de peixos i envoltats de gavines, les solcaven. I ara no se'n sabia avenir, amb l'ànima estellada, quan liquidats aquells dies de vacances, davant de sa finestra només albirava les calces esteses -i els llençols- de la veïna del dava...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada