CréixerMent

Saber-se mortal, transitant un temps únic, encara fa estimar-se més la Vida!

La consciència serveix per estimar l'herència inconscient, la imperfecció. I, només estimant-la, regalant-la li el temps necessari, la podrem oblidar, la imperfecció.

Els humans necessitem l'esperança, desesperadament. Poder confiar en que el final del dolor no és impossible. Desvetllar la inquietud de la cara...  Els humans, necessitem l'esperança desesperadament.

El passat viu a la teva vida sense fer soroll, tret que així anomenis, soroll, al dolor que pot impregnar cada gest o cada pensament. El passat és certament aixo, pasat, pero està inscrutat en la reacció que s'espera de cadascuna de les teves cèl.lules. I no deixa, per això, de ser passat, malgrat impliqui els teus sentiments amb una rabia miraculosament present. És passat! La rabia és passat, la desgracia és passat, l'angoixa és el passat. Una mena de xarxa de memòries oblidades teixides en el més profund del teu inconscient. Pero, si treballes bé, amb les eines que toca, el passat es dilueix, es mor, s'acaba  i, a dins i fora teu, quan tu ja saps que tot és el mateix, només queda el present.

Que cada dia porta la seva magnífica experiència, I que cada repte era allò que abans podies anomenar "dificultat". I que res, absolutament res et deixares sense viure. Que totes les fruites poden ser dolces...

Imagina que, sense adonar-te formes part d'un arbre. Que les arrels s’endinsen a la terra i les branques ocupen un grandiós espai. Que cada fruit amaga la seva essència i la dels seus antecessors i es prepara per alimentar els seus fills... La vida, malgrat que ens sembla independent i separada, es viscuda nomes com a fruit de l'arbre. Naixem en una branca determinada, en un temps concret i es movem allò just que permet la tija que ens uneix al tronc.   Bebem la sàvia que ha circulat centenes de generacions. Això som, un fruit de l'arbre!

Socialment només és possible la reforma, interiorment només la revolució. Socialment, demanar el canvi radical és assumir una posició de víctima, de dependent d'uns poders aliens a tu. L'únic canvi radical, revolucionari, que pots fer és assumir fins el final que la dualitat no existeix i un Tu superlatiu integra l'Univers. Aquesta reflexió ve "a cuento' d' un debat sobre el sistema educatiu, a tot arreu trobes la mateixa lliçó