#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana En abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor. Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina, s'espolsaven la mandra i es resignaven al destí .
.jpg)
Paraules molt sentides..... Una abraçada tendre i càlida.
ResponEliminaRebuda! Les abraçades formem part de l'esperança!
ResponEliminaGràcies per passejar-te per aquest bloc!