El relat

#PerlesQuotidianes
N'havia fet una segona, d’ullada, però no va saber trobar-hi més defectes que a la primera. 
Se’l va tornar a mirar, però, al final, es va prendre unes hores per descansar-ne. Es va arraulir al sofà, duent-lo a la mà, i va aspirar-ne l’olor impossible, la fredor impostada.
            
I tipa ja, enfarfegada, va agafar un grapat de pronoms febles i els va llançar sobre el paper perquè, allà on escaigués, s’hi fessin forat!

Comentaris

  1. Margarita Abella4 de febrer del 2024, a les 9:42

    Aquest relat Joana es divertit. Llençar-los perquè s’amollin on vulguin es el que moltes vegades feries quan algun dona voltes per les paraules i no s’acaba d’asseure com en el joc de les cadires.

    ResponElimina
  2. Mireia Plana4 de febrer del 2024, a les 9:48

    Aniria molt bé si es pogués fer també amb les comes! 😂

    ResponElimina
  3. Anònim4 de febrer del 2024, a les 10:34

    Un relat magnífic, les paraules exactes, ben escollides i pensades i un relax molt agradable de llegir. Felicitats Joana.Unrix tots els relats/poemes i pública, ls, són mot bons

    ResponElimina
  4. Anònim4 de febrer del 2024, a les 10:34

    Sóc Rosa Coso no se pq surt anonim

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana Martínez Montabes4 de febrer del 2024, a les 11:48

      Gràcies Rosa! Potser més endavant! quan sigui més llarga la sèrie!

      Elimina
  5. Anònim4 de febrer del 2024, a les 12:17

    Molt bo, Joana. Fins ara m'han agradat tots els que he llegit de la teva mà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »