El sentiment de culpa

Fa un temps que volia escriure sobre una de les emocions més tossudes del nostre paisatge emocional; la culpa. O som culpables o els busquem. O generem o vivim culpa.  Diuen que la culpa  és l'emoció negativa que segueix totes les altres emocions. Si sento ràbia després sentiré culpa. Quan sento por seré després culpable de no ser prou valent. Puc sentir orgull i culpa, fàstic i culpa... Sempre n'hi haurà alguna persona o alguna idea exterior davant de la qual sentiré por de desamor; l'origen de la culpa.  I per això la culpa  i els culpables són a la nostra vida omnipresents.

Però no cal que, de moment, escrigui sobre la culpa,  perquè he trobat aquest article de l'Herminia Gomà,  que em sembla absolutament perfecte. Aquí el teniu i espero comentaris!!! Si no, a sota de les pedres, buscaré els culpables :-)

Comentaris

  1. Angi20 de desembre del 2011, a les 19:48

    Felicitats per aquet aniversari, una abraçada molt forta i molts ànims per continuar amb aquet blog tan maco i que ens ajuda tant.

    ResponElimina
  2. Joana Martínez Montabes23 de desembre del 2011, a les 1:17

    Hola Angi! Gràcies a tu per enrecordar-te i seguir per aquí! Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »