Tenim la capacitat de curar-nos a nosaltres mateix@s?

Aquests dies, quan agafo la bici, em fa força mal el peu esquerra i estic fent-li voltes al fet, intentant inspirar-me per saber quin grau d'atenció hauria de donar-li, quin grau de limitació n'hauria de sentir. La veritat és que la idea que tinc d'aquest mal és força limitant; em fa por haver de deixar d'anar en bici, haver de deixar de portar talons alts, haver de deixar de... Trobo que el dolor genera idees limitants.
Porto dies fent-li voltes i avui he tornat a agafar la bici; un agradable passeig amb uns amics, i només començar el meu peu em feia mal, però passats els primers quilòmetres, quan la idea de que no podria continuar, de que per sempre agafaria la bici i em faria mal, quan m'he distret i han passat totes aquestes idees limitants, el dolor ha desaparescut. La por de sentir-lo m'estava fent mal.
Durant la resta de la sortida (he fet 35 kilòmetres) només a estones m'ha fet mal, encara que he acabat amb el peu força resentit, però com la resta del cos; cansat.

Que hem de fer davant del dolor? Què ens diu el dolor? Cap on ens condueix?

He trobat en el web de l'Eva Sandoval aquesta entrevista de Bruce Lipton -autor de La biología de la creencia-  i Wayne Dyer -autor de Tus zonas erróneas i molts altres llibres-  i aquests vídoes m'han resultat suggeridors; encara que penso que el cos i el dolor són creences tant poderoses, que són ben difícils de treballar. Però, realment ho són?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »