CréixerMent

El camí era polsegós i ple de fulles mortes que aixecaven muntanyes despietades. Anava ensopegant. Els pardals que niuaven als arbres banyaven l’aire d’aguts refilets. S’amagaven entre les branques nues que cobrien el cel.   De tant en tant ensopegava perquè el mar bru de fulles li entorpia el camí. S’alçava i atiava a la marxa novament, sense recança. Glopejant l'aire. Destralejant les pors. Una tramuntana cega aixecava el polsim del fang grisós i ennuegava les paraules. No hi havia recés, no hi havia camí. Però va enlairar el cap i es va adonar que els seus pensaments ja eren el cel. Violeta del tot. #8M #PerlesQuotidianes #JuntesFaremNostraLaNit Foto: joana.martinezmontabes 

La sala, finalment, s'havia buidat. Havia estat una presentació intensa i ja feia dies que no parava. Primer a Barcelona, a Pallejà, a Sant Feliu de Llobregat, a Girona, a Madrid, a Toledo, a Granada, a Arbuniel, a La Guardia, a la mateixa capital de Jaén! La presentació de juanapereznovela.blogspot.com estava sent un èxit. Àfrica, la seva agent editorial ho havia organitzat amb molta cura i els olis plens de caseries i oliveres de Kasimir Montabes, sa germana, havien guarnit les parets amb tanta intensitat que el flaire dels arbres flotava sobre els caps de les persones assistents. Però aquesta era la presentació de Huelma, el poble omnipresent a la novel·la, perquè la hisenda estava al seu partit judicial. L'alcalde, en fer la seva intervenció, havia fet broma amb el seu homònim, José Galiano, de mitjans del XIX.  Va mirar, des de l'estrat, la sala buida per gaudir del silenci i del moment. Es va fer un lleuger massatge a la mà dreta, adolorida de tante...

La veritat, no havia tornat a sortir al carrer. Que li importava a ella que hi hagués gent i vida i coses! A casa feia i desfeia, remenava calaixos, planxava camises, farcia galets amb carn picada ben estovada amb ou i all i julivert. Mirava per la finestra de baix, les llambordes del carreró, estret com un dimoni, o pujava al terrat i perdia la vista en les oliveres d'arberquina que envoltaven el poble. Però al carrer, no, no l'havia tornat a trepitjar. Als matins feinejava a la cuina i enllestia carn rostida amb canyella i conyac i mongetes tendres, fetes a foc molt baix, en el seu suc i un sofregit de ceba. Les tardes les passava sargint mitjons i calçotets i repassant les inicials mig esborrades a les tovalloles del seu aixovar. Que no, que ella no sortia al carrer! La doctora ja podia cantar missa, com el seu home i el seu fill. Perquè, a veure, a ella la cicatriu no li llevava la son, amb prou feina se'n recordava d’ella a sota de la faldilla i la combinac...

Es va mirar les mans, la marabunta de clivelles i la impossible simetria dels dits. Funcionals, que, així i tot, funcionaven, li havien dit. De les poques coses que encara ho feien.  Va agafar la tassa de cafè amb cura; havia de parar atenció a prémer fort per la nansa, o el seu portàtil patiria.  El seu home feia uns anys que havia mort, sempre havia dit que no es faria vell. Les màquines suïsses que et deslliuraven dels mals de l'ancianitat ja eren aquí, gràcies a Déu, i ell no hi havia dubtat. Ella encara no, ella escrivia. #escriu natural 25  @escripturanatural Foto: joana.martinezmontabes #PerlesQuotidianes