Que aportes al món?
Sense cap esmena, sense cap esforç de fer el més mínim canvi, sense esperar per poder fer res, absolutament res, millor. Que aportes al món? Perque aixo que ja aportes és el que completa la sinfonia, és la nota imprescindible, el matís necessari, la petita flor d'estiu que segueix la verdor de la primavera.
Sense cap més canvi, que aportes al món...?
.jpg)
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSi ho entenc prou bé: podem aportar alguna cosa al món només amb la nostra mateixa existència? És clar que com a éssers vius així hauria de ser, però nosaltres tendim a complicar-nos la vida. M'ha sobtat aquesta entrada precisament en una setmana en què li he estat donant voltes a aquest mateix tema.Fins on puc arribar? I és necessari sempre patir per aconseguir arribar més enllà? Hem d'acceptar les nostres limitacions i viure la vida tal com ens ha estat donada? Gràcies per aquesta entrada. Espero que en seguim parlant! Una abraçada! :) :)
ResponEliminaDifícil i complicat tema Olga! Com a éssers vius, i intel·ligents, aportem al món des del que som; justament allò som. Si sapiguéssim no jutjar viuríem vibrant a l'uníson amb el conjunt de l'Univers, però això, justament, és el que més ens costa als éssers humans, no jutjar. Probablement perquè l'evolució del nostre cervell va incloure la capacitat de distanciar-nos del temps i de l'espai (amb el pensament). El que segurament és fruït de l'evolució (el desenvolupament de l'escorza cerebral) incorpora també la nostra "tortura" qüotidiana, no saber viure en el present sino viure en el passat o en el futur (generalment, quan és incòmode és perquè el passat és la rancunia i/o el penediment i el futur és l'angoixa, la por..).
ResponEliminaEl meu escrit era una crida a la pau interior, un desig de reconèixer el que ja som, sense jutjar, sense esperar a aconseguir cap ideal, només reconeixent el que ara som, per aturar-nos. Aquesta aturada, només d'imaginar-la, ja dóna Pau, oi?
Crec que és necessasri acceptar les nostres limitacions i viure la vida tal com ens ha estat donada. La gràcia és que únicament quan fem això de debó (de debó és de debó, no només simulant-lo) és quan podem deixar de patir i créixer. I, a vegades, era justament el creixement que desitjavem, però quan el desig és el contrapunt del dolor, de la impaciència (el constrast del jo ideal amb el jo real) llavors el desig és només una trampa.
M'he fet entendre??
Gràcies per comentar en aquest bloc!