"Jo soy yo y tu eres tu. Yo no estoy en este mundo para cumplir tus expectativas y tu no estás en este mundo para cumplir las mías. Si en algún momento nos encontramos, será maravilloso, si no, no puede remediarse". Així comença el programa de Pensamiento Positivo sobre el desamor, citant paraules del llibre de Ramiro CalleLa ciencia del amor.
També en el mateix programa, Oscar Duran-Yates fa una definició de parella que comparteixo plenament: "Tu pareja es un reflejo de una parte de ti intangible, que no puedes tocar pero tu sabes que existe. Todo lo que no te gusta de tu pareja son exactamente los aspectos que tu niegas en ti, que no puedes soportar en ti, que no puedes abrazar y amar en ti, por eso no los puedes amar en otra persona".
I l'Oscar Duran recomana un exercici que m'agrada molt per sortir de la percepció de desamor. El que s'ha de fer és preguntarse que és el que realment t'està molestant de la teva parella, el que més dolor et genera del comportament de la teva parella. Normalment haurem trobat la nostra ombra, la nostra part més inconcient, fosca i negada ,i a partir d'aquí, podrem arribar a veure parts de nosaltres que fins aquell moment desconeixíem i descobrir que nosaltres estem fent exactament això que tant ens molesta a d'altres persones, o a nosaltres mateixos, i no ens estem adonant.
#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana En abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor. Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina, s'espolsaven la mandra i es resignaven al destí .
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer. Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina! Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda? Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada