El Jo Experiència

Avui ha estat un dia de sol esplèndid i d'excursió per la Garrotxa.  Però no me les havia totes... Una marxa amb més de 100 persones que corrien muntanya amunt com si fessin tard!  I començava a quedar-me enrera, ocupada en pensar que jo no podia... Però és que realment no podia! El ritme al caminar era fort i,  malgrat que porto mesos descobrint que sota el meu cervell hi viu  un cos sencer, sembla que no ha estat prou i que al costat de totes aquestes persones entrenades, que diuen com qui no vol la cosa que s'entrenen per a una mitja marató, jo, no sóc ningú.

Realment començava a pensar que em quedaria tirada, que no podria.  Abans de la caminada, ni se m'havia passat pel cap haver d'abandonar -ara que em sento tant forta!-  però començava a perdre l'alé, a suar, i a veure com tothom m'avançava...i he començat a dubtar de mi seriosament. Podria resistir aquell ritme? Estàvem pujant els últims 200 metros, carena amunt, quan m'he enrecordat que podia col·locar-me en un altre punt de consciència; ocupar un altre espai que el disc ratllat de sóc l'última i yo  no puedo, i he tornat a volar! El Jo Experiència!!

I de nou he provat que, quan comanda la por, el cos s'atura i quan l'atenció canvia de lloc, quan es col·loca fora del pensament,  la màquina va sola... i disfrutant... Camí amunt, rebassant a tothom..Fins que he arribat a dalt i m'ha fet por la baixada :-)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí .
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se.
Read more »

Restes de vida

Imatge
Il·lustració @la.mediana #PerlesQuotidianes  Què hi ha més decadent que una muntanya de recipients caducats i bruts traient cap per la galleda?   Com si volguessin escapar al seu destí. Amuntegats, en equilibri, en desordre. Ferits de mort, buits, inermes. Dormen al costat de restes de vida. Que si unes peles de patata, que si unes fulles de col, que si unes closques… Esperant deleroses la descomposició. Tanco l’armari i respiro a fons! Encara resta espai a les galledes, demà les baixo!
Read more »