CréixerMent

El passat viu a la teva vida sense fer soroll, tret que així anomenis, soroll, al dolor que pot impregnar cada gest o cada pensament. El passat és certament aixo, pasat, pero està inscrutat en la reacció que s'espera de cadascuna de les teves cèl.lules. I no deixa, per això, de ser passat, malgrat impliqui els teus sentiments amb una rabia miraculosament present. És passat! La rabia és passat, la desgracia és passat, l'angoixa és el passat. Una mena de xarxa de memòries oblidades teixides en el més profund del teu inconscient. Pero, si treballes bé, amb les eines que toca, el passat es dilueix, es mor, s'acaba  i, a dins i fora teu, quan tu ja saps que tot és el mateix, només queda el present.

Que cada dia porta la seva magnífica experiència, I que cada repte era allò que abans podies anomenar "dificultat". I que res, absolutament res et deixares sense viure. Que totes les fruites poden ser dolces...

Imagina que, sense adonar-te formes part d'un arbre. Que les arrels s’endinsen a la terra i les branques ocupen un grandiós espai. Que cada fruit amaga la seva essència i la dels seus antecessors i es prepara per alimentar els seus fills... La vida, malgrat que ens sembla independent i separada, es viscuda nomes com a fruit de l'arbre. Naixem en una branca determinada, en un temps concret i es movem allò just que permet la tija que ens uneix al tronc.   Bebem la sàvia que ha circulat centenes de generacions. Això som, un fruit de l'arbre!

Socialment només és possible la reforma, interiorment només la revolució. Socialment, demanar el canvi radical és assumir una posició de víctima, de dependent d'uns poders aliens a tu. L'únic canvi radical, revolucionari, que pots fer és assumir fins el final que la dualitat no existeix i un Tu superlatiu integra l'Univers. Aquesta reflexió ve "a cuento' d' un debat sobre el sistema educatiu, a tot arreu trobes la mateixa lliçó

Aquesta escalfor, aquest ressonar amb la cançó "People Help the people". Aquesta incertesa entranyable, Aquesta estranya creença en que tot és possible, Aquesta suau sensació corporal, Aquesta fé... L'alegria de viure! Només vull deixar-ho dit: Sé que existeix!

Aquests dies d'estiu, passejant pels camins de ronda, al Baix Empordà, a molta gent li he envejat la casa davant del mar, però, més a l'interior, a tocar de les vinyes, a les persones que vivien de treballar amb les seves mans, els he envejat quelcom més gran, la vida...

Viure la vida ve a ser una mena de pintura... la paleta està plena de paraules que a vegades toquen i altres no, de compromisos -pels quals has triat els colors foscos- i de dies radiants d'estiu, on el pincell gairebé ni s'atura. La joia de viure, a estones,  es veu entre les línies i els colors, i sembla que s'ensuma entre les fulles verdes, com el dia en què la Nery Martínez porta els seus quadres i els penja a l'hort. Viure la vida és una mena de pintura que a vegades mires i somrius, i d'altres, voldries esborrar. És temps d'estiu! Temps de dibuixar sirenes a la platja i de perdre la vista imaginant-les esborrar-se al cel. Aprofiteu per pintar de colors brillants! Bon estiu!  Ens retrobem al setembre! Quadres de Nery Martínez.  "Un dia a l'hort". Amer. Foto by @mireiaplana