CréixerMent

Imagina que, sense adonar-te formes part d'un arbre. Que les arrels s’endinsen a la terra i les branques ocupen un grandiós espai. Que cada fruit amaga la seva essència i la dels seus antecessors i es prepara per alimentar els seus fills... La vida, malgrat que ens sembla independent i separada, es viscuda nomes com a fruit de l'arbre. Naixem en una branca determinada, en un temps concret i es movem allò just que permet la tija que ens uneix al tronc.   Bebem la sàvia que ha circulat centenes de generacions. Això som, un fruit de l'arbre!

Socialment només és possible la reforma, interiorment només la revolució. Socialment, demanar el canvi radical és assumir una posició de víctima, de dependent d'uns poders aliens a tu. L'únic canvi radical, revolucionari, que pots fer és assumir fins el final que la dualitat no existeix i un Tu superlatiu integra l'Univers. Aquesta reflexió ve "a cuento' d' un debat sobre el sistema educatiu, a tot arreu trobes la mateixa lliçó

Aquesta escalfor, aquest ressonar amb la cançó "People Help the people". Aquesta incertesa entranyable, Aquesta estranya creença en que tot és possible, Aquesta suau sensació corporal, Aquesta fé... L'alegria de viure! Només vull deixar-ho dit: Sé que existeix!

Aquests dies d'estiu, passejant pels camins de ronda, al Baix Empordà, a molta gent li he envejat la casa davant del mar, però, més a l'interior, a tocar de les vinyes, a les persones que vivien de treballar amb les seves mans, els he envejat quelcom més gran, la vida...

Viure la vida ve a ser una mena de pintura... la paleta està plena de paraules que a vegades toquen i altres no, de compromisos -pels quals has triat els colors foscos- i de dies radiants d'estiu, on el pincell gairebé ni s'atura. La joia de viure, a estones,  es veu entre les línies i els colors, i sembla que s'ensuma entre les fulles verdes, com el dia en què la Nery Martínez porta els seus quadres i els penja a l'hort. Viure la vida és una mena de pintura que a vegades mires i somrius, i d'altres, voldries esborrar. És temps d'estiu! Temps de dibuixar sirenes a la platja i de perdre la vista imaginant-les esborrar-se al cel. Aprofiteu per pintar de colors brillants! Bon estiu!  Ens retrobem al setembre! Quadres de Nery Martínez.  "Un dia a l'hort". Amer. Foto by @mireiaplana

Ho serà? Serà possible que una onada de dolor s'hagués incrustat al meus ronyons i hagués envaït el meu estomac? Serà possible que aquest dolor sigui tan vell que hagi viatjat en el temps, de cos en cos, a la meva família? Serà possible que una cosa que no es meva, sino heretada,  m'hagi cobert de dolor , com un abric negre, tota la  vida? És difícil de creure, que un dolor d’abandó, silenciosament, com  una capa d'òxid, hagi tenyit més d'una vida. Serà difícil de creure, però més difícil és de viure.

Mario Alonso Puig ens demana que tinguem ganes de fer alguna cosa nova i que deixem de preparar el futur en base a preguntar-li al passat sobre les nostres capacitats. Humilitat, una mica d'humilitat... sabem qui som realment...?