CréixerMent

Aquesta escalfor, aquest ressonar amb la cançó "People Help the people". Aquesta incertesa entranyable, Aquesta estranya creença en que tot és possible, Aquesta suau sensació corporal, Aquesta fé... L'alegria de viure! Només vull deixar-ho dit: Sé que existeix!

Aquests dies d'estiu, passejant pels camins de ronda, al Baix Empordà, a molta gent li he envejat la casa davant del mar, però, més a l'interior, a tocar de les vinyes, a les persones que vivien de treballar amb les seves mans, els he envejat quelcom més gran, la vida...

Viure la vida ve a ser una mena de pintura... la paleta està plena de paraules que a vegades toquen i altres no, de compromisos -pels quals has triat els colors foscos- i de dies radiants d'estiu, on el pincell gairebé ni s'atura. La joia de viure, a estones,  es veu entre les línies i els colors, i sembla que s'ensuma entre les fulles verdes, com el dia en què la Nery Martínez porta els seus quadres i els penja a l'hort. Viure la vida és una mena de pintura que a vegades mires i somrius, i d'altres, voldries esborrar. És temps d'estiu! Temps de dibuixar sirenes a la platja i de perdre la vista imaginant-les esborrar-se al cel. Aprofiteu per pintar de colors brillants! Bon estiu!  Ens retrobem al setembre! Quadres de Nery Martínez.  "Un dia a l'hort". Amer. Foto by @mireiaplana

Ho serà? Serà possible que una onada de dolor s'hagués incrustat al meus ronyons i hagués envaït el meu estomac? Serà possible que aquest dolor sigui tan vell que hagi viatjat en el temps, de cos en cos, a la meva família? Serà possible que una cosa que no es meva, sino heretada,  m'hagi cobert de dolor , com un abric negre, tota la  vida? És difícil de creure, que un dolor d’abandó, silenciosament, com  una capa d'òxid, hagi tenyit més d'una vida. Serà difícil de creure, però més difícil és de viure.

Mario Alonso Puig ens demana que tinguem ganes de fer alguna cosa nova i que deixem de preparar el futur en base a preguntar-li al passat sobre les nostres capacitats. Humilitat, una mica d'humilitat... sabem qui som realment...?

Jo fujo de tot allò que s'assembla al dolor. Tu fuges de tot indici de responsabilitat en les condicions de la teva vida. Ell o ella fugen de tot moment de contenció, d'autosinceritat, de veritat interior, Nosaltres fugim plegats d'una visió de la Vida viva i creadora, perquè Vosaltres (que sempre sou els culpables!) així ens ho heu ensenyat, I ells o elles només són espectadors impotents (com no!) de tanta ignorancia! Conjugar el verb fugir, en singular o en plural, de les coses externes o de les propies, només serveix per assegurar-se, per sempre, un bon motiu de penediment.

Sense cap esmena, sense cap esforç de fer el més mínim canvi, sense esperar per poder fer res, absolutament res, millor. Que aportes al món? Perque aixo que ja aportes és el que completa la sinfonia, és la nota imprescindible, el matís necessari, la petita flor d'estiu que segueix la verdor de la primavera. Sense cap més canvi, que aportes al món...?