CréixerMent

Sense cap esmena, sense cap esforç de fer el més mínim canvi, sense esperar per poder fer res, absolutament res, millor. Que aportes al món? Perque aixo que ja aportes és el que completa la sinfonia, és la nota imprescindible, el matís necessari, la petita flor d'estiu que segueix la verdor de la primavera. Sense cap més canvi, que aportes al món...?

La vida la mirem amb uns ulls especials. No són els que tothom veu quan ens mira la cara, són uns altres, són diferents.  La gent ens mira i ens veu l'edat que tenim per fora, pero difícilment coincideix amb la nostra interior. Nosaltres mirem des del nen, o la nena interior, i així és com llegim tot el que ens envolta.  Us heu adonat de la lleugera -i desagradable- sorpresa que us provoca un mirall? L'edat externa no sol reflexar la imatge de la cara que tenim a l'interior. I en quina edat s'ha parat el nostre rellotge? La nena o el nen patidor que portem dintre, mira el món i plora. Plora per les ferides de quan, justament, començava a mirar el món. Les persones que ens envolten acostumen a ser com penjadors, com els que sostenen els tiestos o, millor, com aquells de sostenir la roba. Les mirem desde els ulls infantils que un dia van començar a construir el que seria la nostra visió del món. Com diuen els psicoanalistes,  són penjadors que sostenen el pare absent, ...

Avui una reflexió breu. Moltes vegades el fet que hagi de venir algú a casa teva el vius amb angoixa i estrès. Una mena d'inquietud per a que tot estigui impecable. Avui, que han passat les visites i altres compromisos per estar en públic, em pregunto, i... quedar bé davant teu, cada dia, no és igual d'important? Una mica de coherencia ens aniria bé!  Tot és igual de Sant.

N'hi ha coses que penses una i altra vegada, pero tal com les penses, et vas posant tu mateixa les trabes. No és possible per aixo, ell no voldra per allo, seria massa complicat per allo altre... I ho deixes estar. Poden ser idees senzilles o complexes, facils o dificils. De fet com diu Un Curso de Milagros, no existeix cap diferencia de grau, quan penses que una cosa és.impossible, ho és. I aquests dies, m'ha passat aixo amb una cosa que ara trobo senzilla pero abans no.  Porto 15 anys despertant-me mirant cap una paret, quan podia veure el que es veu a la foto de sota. Com diuen els anglesos, "think out of the box". Pensar fora de la teva caixa. La caixa dels habits, les rutines, les petites  o grans creences limitants.

Moltes vegades convé no mirar la tele, deixar de llegir el diari, canviar la conversa quan la gent s'entesta a parlar del tòpic actual. Per què? Per què sotmetre's a la pressió dominat només genera incapacitat de crear el propi futur. Un còmic con Mago More ho explica perfectament i, a més, ho fa de forma molt divertida explicat acudit darrera  d'acudit (és un còmic...)  Us el recomano per a una vetllada familiar, que als nostres adolescents  els queda més futur per construir que a nosaltres...                                                                          Veure el vídeo

Donar gracies quant et despertes a mitja nit?  Donar  gracies quan les espatlles i els braços sencers pesen i cremen despres d'hores de treball d'ordinador? Donar  gracies quant malgrat els teus esforços per evitar-ho la teva filla insisteix a sortir amb l'amiga amb qui no para de tenir idees perilloses? Donar gracies quan al teu entorn només escoltes queixes i lamentacions? I si no dones gracies...que fas?

Tinc a sobra de la tauleta de nit un llibre que vaig agafar en un ràpid rampell però que encara no he tingut temps de començar a llegir, El descubrimiento de la lentitud , de Sten Nadolny. No és un llibre filosòfic, com el de Carl Honoré, sinó una simple novel.la que vaig agafar amb pressa... Com d'impacient deu ser la meva necessitat!!! Aquí us deixo, i em guardo, dos bons recursos per pensar-hi, un article de la Contra de la Vanguardia , i el propi Honoré en vídeo.  Teniu aquests minuts?  :-)