Estimar-ho tot!
N'hi ha parts de nosaltres que viuen del combustible del rebuig i com més les rebutgem més creixen.
Poden ser parts internes, com la nostra por, la nostra indecisió, la nostra tensió, la nostra obesitat, o parts externes, aspectes de la vida fora de nosaltres, la grolleria d'altres, la seva falta de precisió, de col.laboració o la seva ineptitud en fer les coses. Tant se val que allo que ens desespera estigui a dins o a fora; com més el rebutgem més gran es fara.
Sembla que aquesta "magia" es basa en un fenomen d'atenció que produeix exactament els efectes contraris als que, conscientment, volem. Pero no podem oblidar que el nostre conscient representa només el 5% de la nostra força psíquica, la resta és no conscient. Imagineu la força necessaria per fer rutllar tots els mecanismes biologics, de supervivencia, tots els organs del nostre organisme. La nostra vida, psiquica i organica és fonamentalment automatica i inconscient.
Tornant a l'inici, el nostre rebuig, de tot allo que per a nosaltres es motiu de desesperació, és un habit inconscient que reforça comportaments nostres, i del nostre exterior. Estem posant llenya al foc. La nostre atenció és in focus que l'alimenta. Tot allo que critiquem, que avorrim, que odiem de tot cor, l'estem fent creixer. Si és dins de nosaltres, perque aquests sentiments són estructures neuronals establertes, a força d'habit, que de practicar-les (tornar a odiar) s'enforteixen. Si es fora de nosaltres i, sobretot si són persones, en rebre el nostre rebuig, encara es tornaran més recalcitrans. Si odiem el nostre cos gras, la desesperació enfebleix la nostra capacitat d'autocontrol.
Ens cal ser conscients i, amb molta paciencia, aprendre a estimar ho tot, i precisament , allo que ens desespera.
Fer acupuntura emocional (EFT), homeopatia, Reiki, o qualsevol altre treball energetic, ens pot ajudar a fer camí. A rebrotar, con la primavera!
Ens veien passades les festes! Dieu-me que compartiu!
.jpg)
Molt inspirador Joana. M'han fet pensar en particular dues de les teves idees. La primera el fenòmen d'endurir les nostres posicions sobre un assumpte que ens desagrada. Encastellar-nos seria l'expressió que em sembla més apropiada. La segona un segon fenòmen que crec bastant estès pel qual el que més ens molesta dels altres sol ser un defecte que també es troba en nosaltres.
ResponEliminaSobre la primera he recordat investigacions sobre la plasticitat del cervell i el mecanisme que senyales hi seria perfectament compatible. Es tractaria de la destrucció de sinàpsis vicioses i la creació de comportaments programats més saludables. O sigui que en salut mental l'hàbit sí faria el monjo.
La segona han estat els meus fills els m'han ajudat a acceptar-la. He vist molt clar en ells que paraules, expressions, maneres de comportar-se que em resultaven molestes les havien absorbit... Del seu pare!
El mecanisme psicològic pel qual passa això és popularment reconegut en dites com "cap geperut es veu la gepa". Però em resulta curiós que dels defectes dels altres els que més ens irritin siguin precisament els que hi compartim. Podríem dir que el nostre subconscient replica negant-les (recordo la cita teva "excusatio non petita accusatio manifesta") i així afegeix energia al rebuig del que ens molesta, perquè naturalment la seva acceptació en nosaltres mateixos és difícilment compatible amb la valoració moral que en fem en el nivell conscient de la nostra ment.
Hola Julio! Gracies per un comentari tant reflexiu!
ResponEliminaCom tu dius, allo que ens irrita acostuma a ser un "defecte" nostre quan ho veien en ela altres. La clau es que ens ha costar, i ens coata, molts esforços, "controlar", mantenir sota control en el nostre interior, no sucumbir a allo que ens fa rabia. En el fons, el que ens fa rabia és que els altres s'ho permetin!
Una abraçada!