Pensaments sobre la vergonya

By R.Martínez
Us deixo una lectura per continuar explorant la sensació de ser inadequat (o inadequada!). Els pensaments que sent una persona que pateix de vergonya. Una lectura per trobar una mica de llum... Llegir més

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Entregar el miedo

Imatge
Si n'hi ha alguna por gran que jo tingui  és aquesta.  Como afrontar la muerte de un hijo , per això us deixo aquesta lectura. Sempre he cregut que la mort d'un fill o una filla deu ser el dolor més gran, o, potser no val la pena fer categories i classificacions, només "lliurar la por a l'Esprit Sant", que és com dir a l'Univers, a la Vida... Lliurar-la per enviar el missatge al teu inconscient de que no desitges viure en el dolor. I confiar en que la prova no arribi, per no haver de comprovar si saps superar-la... U n   bloc   s' a l i m e n t a   de   c o m e n t a r i s!   Diga'm la teva!   Te gusta?
Read more »

El caminador

Imatge
Només se sentia el lleu xerric que feia el caminador d’uns dies ençà. Les rodes grans anaven una mica al seu aire i deixaven una marca opaca sobre el marbre clar del menjador. Es podien llegir tots els viatges que havia fet aquell matí de la butaca al lavabo, anar i tornar. El gat tigrat obria amb mandra un ull per vigilar-la. Ja hi torna, pensava. I estirava  les potes i feia un Marjaryasana natural. Ella ja hi tornava, amb les mans cargolades als mànecs i els peus cercant, enmig d'aquelles rodes que grinyolaven, l'espai segur. Es va apropar a la taula i va posar dret el tapet de ganxet de la seva mare. L'últim que li quedava. Aquelles flors s'haurien de canviar, va pensar davant el reguitzell de fulles esgrogueïdes  que entapissaven la taula. Fora plovia. Un tamís d'aigua regalimava finestra avall i les flors del llimoner s'esmunyien i queien xopes al peu de l'arbre. Va seure de nou. El rosari estava a punt de començar a “Ràdio Maria”. I anava...
Read more »

El mar

Imatge
#PerlesQuotidianes   Il·lustració @la.mediana  Era blau, condemnadament blau, tan intens com el cel ordenava. Era blau, i llis, i dolç; immens. El sol d’agost, que una mica més tard fondria la finestra, a les set del matí la deixondia perquè sentís la xiscladissa de les gavines. Ella sortia al balcó de l'hotel per admirar aquell mar sorneguer, i es delia amb la seva remor blava esbocinada a la sorra.  Com una criatura juganera li demanava atenció, ara m'avanço, ara m'amago, ara em deixo caure esmaperdut. I un segon després, em llenço a l'arenera, com si deixés caure les armes i em rendís desesperadament.  Era matí trencat i a aquella hora, les aigües eren un llit còmode per als vaixells a motor, que plens de peixos i envoltats de gavines, les solcaven.  I ara no se'n sabia avenir, amb l'ànima estellada, quan liquidats aquells dies de vacances, davant de sa finestra només albirava les calces esteses -i els llençols- de la veïna del dava...
Read more »