Albaicin

     #PerlesQuotidianes 
        Il·lustració: @la.mediana
  

Eren precioses aquelles pedres rodones, el carrer empedrat, com petits turons d'un país en miniatura. Còdols que es somiaven suaus, gairebé tendres en la seva ànima abismal. Impossibles de descriure? Arraulides en un ordre perfecte, abraçades en un silenci durador, deixant espai per si algun dia havia de solcar-hi l’aigua. Les més petites dibuixant el canemàs, les més grans impostant una força desmaiada que aconseguia esgarrapar  una mica més d'alçària. 

Ella mirava a terra, extasiada, embabaiada, sense voler robar els ulls a aquella meravella.

Posar els peus sobre allò  era com besar un instrument, abraçar trastos desordenats, abastar un rang de tecles insonores, fantasiar el seu relleu.

Fins que el peu se li plegà en aquell desnivell anunciat, indiferent al crec que es va sentir al genoll i al bram que brollà de les seves entranyes. 



@joana.martinezmontabes

Comentaris

  1. Anònim28 de maig del 2024, a les 12:43

    Ets una fiera literaria !!!!
    De la cosa mes insignificant fas un relat al·lucinant ..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana Martínez Montabes28 de maig del 2024, a les 13:08

      Moltes gràcies estimada! Tu que em llegeixes amb molts bons ulls!!!

      Elimina
  2. Anònim28 de maig del 2024, a les 15:18

    Molt bonic Joana 🥰

    ResponElimina
  3. Margarita Abella Mestanza28 de maig del 2024, a les 15:37

    Molt bonic Joana. T’anem seguint i sempre ens agrades. Aquesta llengua que tu domines en el relat breu ple de colors. Fins al proper! Abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana Martínez Montabes28 de maig del 2024, a les 18:26

      Gràcies Margarida! I jo espero a que em llegiu amb il·lusió! :-)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Resistència

Imatge
  #PerlesQuotidianes                                        Il·lustració @la.mediana En  abocar el mig cos per la finestra, la banyava la frescor.  Els ratpenats, prop seu, dibuixaven a l'aire. Les llums de l'autopista titil·laven com estels. Només el soroll sec de la politja que vigilava les cordes feria la quietud de la nit; l'esquinçava. La roba era tèbia encara. Es resistia a refredar-se. S'aferrava a l’escalfor que feia minuts l’havia amarat. Una camisa, tossuda, lluitava per romandre al cistell, abraçant-se sense ànima al camal d’uns pantalons. Va caldre una bona estrebada per desempallegar-la i fer-la jeure, ben estesa, a la foscor de la nit. Una veu dins la casa va recuperar la dona. El cistell ja era buit. Els sostenidors, els mitjons, els draps de cuina,  s'espolsaven la mandra i  es resignaven al destí . @joana.martinezmontabes
Read more »

Llit

Imatge
#PerlesQuotidianes Un Everest de coixins jeia en desordre. Al fons, cinc dits esmaperduts, mig ofegats, endormiscats, sobresortien. La llum tèbia regalimava a la finestra, la deglutia fins fer-la gairebé desaparèixer.  Una escalforeta suau ennuegava les cames i s'enfilava cap a les orelles; els edredons feien feina!  Es va girar un cop més, mig adormida, i va esperar l'onada de sorolls que fluiria del carrer per decidir llevar-se. @joana.martinezmontabes
Read more »

El mar

Imatge
#PerlesQuotidianes   Il·lustració @la.mediana  Era blau, condemnadament blau, tan intens com el cel ordenava. Era blau, i llis, i dolç; immens. El sol d’agost, que una mica més tard fondria la finestra, a les set del matí la deixondia perquè sentís la xiscladissa de les gavines. Ella sortia al balcó de l'hotel per admirar aquell mar sorneguer, i es delia amb la seva remor blava esbocinada a la sorra.  Com una criatura juganera li demanava atenció, ara m'avanço, ara m'amago, ara em deixo caure esmaperdut. I un segon després, em llenço a l'arenera, com si deixés caure les armes i em rendís desesperadament.  Era matí trencat i a aquella hora, les aigües eren un llit còmode per als vaixells a motor, que plens de peixos i envoltats de gavines, les solcaven.  I ara no se'n sabia avenir, amb l'ànima estellada, quan liquidats aquells dies de vacances, davant de sa finestra només albirava les calces esteses -i els llençols- de la veïna del davant. @
Read more »