Albaicin
#PerlesQuotidianes Il·lustració: @la.mediana Eren precioses aquelles pedres rodones, el carrer empedrat, com petits turons d'un país en miniatura. Còdols que es somiaven suaus, gairebé tendres en la seva ànima abismal. Impossibles de descriure? Arraulides en un ordre perfecte, abraçades en un silenci durador, deixant espai per si algun dia havia de solcar-hi l’aigua. Les més petites dibuixant el canemàs, les més grans impostant una força desmaiada que aconseguia esgarrapar una mica més d'alçària. Ella mirava a terra, extasiada, embabaiada, sense voler robar els ulls a aquella meravella. Posar els peus sobre allò era com besar un instrument, abraçar trastos desordenats, abastar un rang de tecles insonores, fantasiar el seu relleu. Fins que el peu se li plegà en aquell desnivell anunciat, indiferent al crec que es va sentir al genoll i al bram que brollà de les seves entranyes. @joana.martinezmontabes