Estava llegint el bloc de Francisco Alcaide i he pensat que tenia molta raó. Com a clau de l'èxit només n'hi ha aquesta de la que ell parla... La pregunta és, com és possible que tant poca gent pugui aplicar-la?
#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana Era blau, condemnadament blau, tan intens com el cel ordenava. Era blau, i llis, i dolç; immens. El sol d’agost, que una mica més tard fondria la finestra, a les set del matí la deixondia perquè sentís la xiscladissa de les gavines. Ella sortia al balcó de l'hotel per admirar aquell mar sorneguer, i es delia amb la seva remor blava esbocinada a la sorra. Com una criatura juganera li demanava atenció, ara m'avanço, ara m'amago, ara em deixo caure esmaperdut. I un segon després, em llenço a l'arenera, com si deixés caure les armes i em rendís desesperadament. Era matí trencat i a aquella hora, les aigües eren un llit còmode per als vaixells a motor, que plens de peixos i envoltats de gavines, les solcaven. I ara no se'n sabia avenir, amb l'ànima estellada, quan liquidats aquells dies de vacances, davant de sa finestra només albirava les calces esteses -i els llençols- de la veïna del dava...
#PerlesQuotidianes Il·lustració @la.mediana Es desperta, un altre dia. Obre els ulls i aixeca les persianes de les esperances. Ausculta el cor, buit, com ahir. Baixa a l'estómac, no té gana. Fa mitja volta i comprova que les lumbars fan mal. Torna al cap. Com s’ho feia, abans, per treure's de sobre aquest estat tan murri? Se n'ha oblidat. Es gira i aconsegueix llevar-se. El pijama li va gran, com tota la vida li han anat les expectatives. @joana.martinezmontabes
El camí era polsegós i ple de fulles mortes que aixecaven muntanyes despietades. Anava ensopegant. Els pardals que niuaven als arbres banyaven l’aire d’aguts refilets. S’amagaven entre les branques nues que cobrien el cel. De tant en tant ensopegava perquè el mar bru de fulles li entorpia el camí. S’alçava i atiava a la marxa novament, sense recança. Glopejant l'aire. Destralejant les pors. Una tramuntana cega aixecava el polsim del fang grisós i ennuegava les paraules. No hi havia recés, no hi havia camí. Però va enlairar el cap i es va adonar que els seus pensaments ja eren el cel. Violeta del tot. #8M #PerlesQuotidianes #JuntesFaremNostraLaNit Foto: joana.martinezmontabes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada